Playlist de carretera

Sempre, per aquestes dates, és típic agafar el cotxe i fer carretera i manta fins algun lloc on la calor apreti amb menys força; les escapades són més freqüents i l’operació sortida és massiva. Es produeix un èxode urbà tal que a Barcelona només quedem els turistes i jo.

Per això, amb el meu pare com a inspiració, que és qui condueix i escapa de la ciutat a la mínima que pot, he seleccionat unes quantes cançons per crear una llista de reproducció de dues cares, com les d’abans, per tots aquells que passaran unes quantes hores davant del volant.

Cara A: Clàssic

1. Highwayman, The Highwaymen
2. Born to run, Emmylou Harris
3. King of the road, Jerry Lee Lewis
4. The Eagle, Waylon Jennings
5. A boy named Sue, Johnny Cash
6. High Cotton, Alabama
7. Theme from The Dukes of Hazzard (Good Ol’ Boys), Waylon Jennings
8. Truck Drivin’ Son of a Gun, Dave Dudley
9. Truck drivin’ outlaw, Dennis Olson
10. Six days on the road, Dave Dudley
11. Truck Drivin’ Man, Red Steagall

Cara B: Modern

1. Drive (fot daddy gene), Alan Jackson
2. Born to fly, Sara Evans
3. Roll with me, Montgomery Gentry
4. The road and the radio, Kenny Chesney
5. Highway 20 ride, Zac Brown Band
6. Honk if you Honky Tonk, George Strait
7. American Ride, Toby Keith
8. Red Dirt Road, Brooks & Dunn
9. Concrete Cowboys, Shooter Jennings
10. The long way around, Dixie Chicks
11. The house that built me, Miranda Lambert

No em pegeu per haver posat King of the road si us plau, ja sé que és un cliché i potser massa típic però… és que era inevitable!

Adela*

Els Globus d’or i el country

Sorpresa! Aquesta nit han estat els Globus d’Or i m’han entrat moltes ganes de veure pel·lícules, sobretot una en particular: Crazy Heart.

Crazy Heart explica la història de Bad Blake, un cantant de country amb problemes amb l’alcohol, les dones i la vida en general que no pot aspirar a res mes que a la cura amb l’ajuda d’una periodista que descobrirà l’home amagat darrere el músic. Però no ens confonguem, Crazy Heart no és un biopic. Bad Blake és un personatge fictici, però molt real a la vegada, i la banda sonora és original. És bona la pel·lícula? No ho sé perquè no l’he vist, però ha guanyat dos premis (millor actor de drama a Jeff Bridges i millor cançó original –competint amb Avatar-) i tot i que no siguin garantia de res, fan que la pel·lícula prometi més del que ja prometi per si sola. Respecte la cançó guanyadora, és The Weary Kind interpretada per Ryan Bingham i és preciosa, el pont entre Willie Nelson i Waylon Jennings.

Trailer:

Ryan Bingham interpretant The Weary Kind en directe:

Adela*

Què hi ha al meu iPod ara: The Wolf de Shooter Jennings

El primer cop que vaig escoltar The Wolf de Shooter Jennings va ser en un d’aquells compartiments que hi ha a l’fnac que passes el codi de barres i va ser amor a primera vista escoltada. No el coneixia i ara s’ha tornat un bàsic (juntament amb un altre que no se’m permet parlar aquí, The Kinks, algú?) per caminar pel carrer feliçment cantant i sentir-te la persona més guai del món; sensació molt recomanable, per sí algú tenia algun dubte… Si no sou de cascos pel carrer, és un disc que inspira carretera, jo no condueixo però m’atrau la idea de finstra baixada, ulleres de sol posades i tatararejar The Wolf de Shooter Jennings. No conec els altres treballs de Shooter Jennings i els seus companys d’equip, els Three Fifty Sevens, així que la meva opinió és completament pura i lliure d’influències.

The Wolf de Shooter Jennings és el heavy metal de la música country. Shooter Jennings and the Three Fifty Sevens són homes durs, homes que passen de les normes i la bona presentació, fumen i beuen i els hi rellisca què en pots pensar perquè a les fotos de dintre el CD surten bebent i fumant i fotos d’escombreries. Tot molt heavy metal.

Respecte la seva música és el mateix: grans guitarres i bateria forta de base. Però no ens confonguem, això no és heavy metal, és un country que s’allunya molt al del “pur” de George Strait, però és country. Tot el disc és melòdic amb cançons que realment m’agraden molt i són per anar donant salts pel carrer i somrient-li a la gent mentre l’escoltes, tipus Tangled Up Roses o la versió de la cançó original de Dire Straits, Walk of Life. Hi ha sorpreses molt divertides, tipus les trompetes a Old Friend què li dóna un so molt de ranxera o, fins i tot, com una mena de rap a-rock-at a This Ol’ Wheel. També podem trobar lletres punxants com a Concrete Cowboys:

Lucky Lucinda was a big city girl
Hungerin’ for Country in a Rock-n-Roll world

Genial, sí o sí?

Per acabar m’agradaria fer un apunt especial a la bona versió que han fet de Walk of Life. Han acostat la cançó al country d’una manera molt ben feta, conservant l’essència del senzill i a la vegada introduint-hi elements nous, tals com la steel guitar o un fiddle de banjo.

Per cert, en Shooter no és ni més ni menys que el fill d’en Waylon.

Adela*

PD: ara que em miro amb més atenció les fotos, no surten fumant ni un cop. Així m’agrada. Feu el bé! 😉

Reedició dels èxits de finals dels 60 de Waylon Jennings

El 24 de novembre sortiran a la venda la reedició dels àlbums de la llegenda country Wayon Jennings recopilats en tres CD: Folk Country/Waylon Sings Ol’ Harlan, Love of the Common People/Hangin’ On i Waylon/Singer of Sad Songs. Editats inicialment entre el 66 i el 70 per la RCA i ara per Collectors’ Choice. Va ser en aquesta època quan trobà l’èxit i el 2001 se li va reconèixer oficialment entrant al Saló de la Fama del Country, un any abans de morir als 65 anys.

Si us agrada en Waylie val molt la pena prendre nota i potser per Nadal… I si encara no el coneixeu escolteu-lo! Té un estil molt personal, tot i que a mi m’agrada més quan ja és més gran, quan anava tot grenyut. Fa molta gràcia veure’l amb tupé i tot clenxinat i després amb un pèl que crida xampú urgentment…

Dos vídeos d’aquella primera època:

Adela*