Academy of Country Music awards 2011, la gala

Per fi he aconseguit veure els premis de principi a fi! M’ha costat, eh? Doncs bé, no m’han canviat la vida però sí m’han distret durant les gairebé dues hores que dura el show. Bons directes i bons acudits per part dels dos presentados, Blake Shelton i Reba, han estat el principals responsables de mantenir l’atenció a la gala, els premis en si eren força previsibles. Però de tot plegat destaquen una menció especial… tant el bo com el dolent.

 Bo i millor:

• La primera actuació en solitari de Ronnie Dunn des de la separació de Brooks & Dunn que va cantar Bleed Red. I la va dur a terme fantàsticament, amb el seu cabell passat de moda, una guitarra inútil, el tatuatge de cowboy i la veu (oh, la veu). Clarament va demostrar que és capaç de mantenir-se allà dalt ell sol, cantar una bona cançó i maravellar el públic. Veurem com és la seva evolució ben aviat, quan publiqui nou disc.

• Una altra actuació que, personalment és una de les meves favorites i no podia ser d’altra manera, va ser la de Zac Brown Band amb James Taylor, que van cantar Cold Weather, cançó inclosa en l’últim àlbum de ZBB “You Get What You Give”. Zac Brown li posa tanta emoció que tinc la pell de gallina; però no només ell, tota la banda, el piano és superb, el violí gloriós i per cert, canvi de tema, està més prim, oi?

• Recordeu un post dedicat a Kieth Urban quan toca en acústic? Doncs, en aquests premis ha recuperat aquell esperit d’armar-se amb una guitarra espanyola i ja està, deixar fluir la música. Després de tants directes dedicats a l’espectacle guitarril i a l’èxtasi de festa del públic va ser molt valent cantar una cançó així en un auditori tant gran però va aconseguir que la sala es deixés portar pel sentimentalisme de la cançó, Without You.
  

• Sembla increïble que encara em sorprengui com n’és de bo Brad Paisley en directe. Boníssim principi de gala, amb Alabama i una jam de guitarres espectacular.

• Carrie Underwood i buf, la seva VEU posada a les mans del rock i acompanyada de, ni més ni menys, que Steve Tyler. Una actuació capaç d’aixecar tot l’auditori. Rock and roll, baby, rock and roll.

• El fet que Miranda Lambert estigui coverta de purpurina i de color rosa i continui sent i sonant com la tia dura que és.

• El retorn de Sara Evans! Que va cantar el seu últim single, Stronger. Que tot i que l’actuació no va ser espectacular comparada amb altres, va estar prou bé.

• El fet que Brad Paisley li donés les gràcies al seu gos en el discurs d’agraïment després de rebre el premi a millor artista masculí de l’any.

• Eric Church, Eric Church i Eric Church. Deures: estudiar a aquest home.

No tan bo, ni tan millor:

• Jason Aldean sap rapejar. Ho deixeré aquí perquè el què podria sembla bo, guai i modern és avorrit, monòton i sense sentiment.

• Que TOTS els acudits de Blake Shelton fessin referència a la seva imminent boda amb Miranda Lambert. Arriba un moment en què ni a ella li fa gràcia.
  

• Els “away” eterns de Jennifer Nettles, de Sugarland, quan cantà Tonight. No es pot negar que té una veu molt potent, fins i tot m’atraviria a dir que em recorda a l’estil de Reba, peeeerò no cal que cada estrofa l’acabi amb l’eterna nota que no acaba mai per continuar amb el ritme de la tornada. Ho fas un cop, et quedes amb el públic, t’aplaudeixen i es posen de peu, ho fas sis cops i pensen pensem que tenim temps d’anar al lavabo i tornar que encara estarà aguantant la nota.

• Dierks Bentley i el seu moviment constant d’anar cap a aquí cap allà, per finalment acabar cantant a un punt del mig del públic entre senyors i senyores mudats per anar a una boda i ell amb texans i samarreta… vaig acabar a la conclusió que era una tècnica de distracció perquè la cançó no era gaire bona (Am I The Only One), però després l’he escoltada en fred i sí que ho és… per què Dierks? Per què fas aquestes coses extranyes?

• El realitzador que enfocava tota l’estona la cara de Taylor Swift durant la seva actuació. Ella però, va estar bé.

• La cançó de Martina McBride. La melodia, la lletra… més simple i la podia haver escrit jo. M’ha sorprès moltíssim perquè normalment una cançó sobre la maternitat hauria de portar una mica més de bling però és una cançó amb una lletra tan poc elaborada que la frase més excitant és “I think I need a drink”. Jo també després d’escoltar-te.
  

• Estic malament del cap perquè l’actuació de Rihanna i Jennifer Nettles no em digués res? És possible, però és que no vaig notar cap mena de connexió entre elles ni amb el públic. Em va donar la sensació que Rihanna va cantar perquè casualment passava per allà.

• Toby Keith va fer galls. I no dels macos que abunden a la música country, d’aquells que fas al karaoke i penses “merda, merda, merda” i rius perquè… sinó què?

I fins aquí tot, resum dels premis demà (espero) però segur que no us sorprèn res. És tot molt agradable.

 Adela*

 PD: fins i tot podria explotar els premis i fer un Armari d’en LeVox… mmh, teniu ganes d’una mica de crítica de carrer a la country high fashion?

Desglossament de “Speak Now” de Taylor Swift

El 25 d’octubre va sortir a la venda el tercer treball de l’estrella adolescent country titulat Speak Now. Un àlbum que recull 14 cançons originals enterament escrites per ella mateixa, i com sol passar quan la feina la fa un mateix, surt més personal i íntima. Per alguna raó quan penso en música personal i íntima m’imagino veu i guitarra, però no, a Taylor Swift li agraden els ritmes ràpids amb bateria de fons.

Speak Now és el doble de bo que el seu predecessor, Fearless, que alhora és el doble de bo que l’anterior, Taylor Swift. Aquí es recullen sentiments de lluita, de desengany i de superació més que el recull de fantasia que eren els seus dos últims treballs. Òbviament, no es perd l’escència, cada cançó està tenyida de romanticisme i optimisme. Speak Now no és res més que una noia que vol superar els obstacles per arribar a la glòria, un altre cop, si voleu, però donant un recorregut lleugerament diferent. Fins i tot, es fica amb la gent (llegiu Camille Belle més que gent) a Better than revenge, no a la Eminem però bé, ningú és perfecte.

Cançó a cançó:

• Mine: és el primer single i la carta de presentació de l’àlbum. Si escolteu Mine, podreu deduir ràpidament com és Speak Now (disc): dolça i optimista però també amb troços amargs (sobretot per la lletra perquè la melodia està banyada en sucre). Ara bé, jo no hagués posat Mine com a primera pista, crec que un “oh, oh, oh” no predeix gairé res interessant, tot i que després millori.
• Sparks Fly: és sobre enamorar-se d’algú que no convé; aquella típica història que tots tenim al cap que les noies ens agraden els nois dolents, però molt ben explicada. Tremendament encomanadissa.
• Back to December: admiro a TS pel coratge que demostra treient aquesta cançó al mercat, bàsicament perquè és de debò, admetre que ho vas fer malament i esperar el perdó no és fàcil. Li canta a Taylor Lautner.
• Speak Now: cançó que dóna el títol i la filosofia a l’àlbum: si tens coses a dir, millor que les diguis si no vols quedar-te al banc de l’església amb el cor trencat mentre l’amor de la teva vida es casa amab algú que no li convé. “Parla ara o calla per sempre”.
• Dear John: oooooh, més desenganys per Taylor. Però aquest cop, i ho dic sense maldat, li ha fet molt bé. John és John Mayer i l’aventura que van tenir ha fet evolucionar a la petita Taylor a un nivell superior. Amb aquesta cançó, li pren el blues a en John i el fa seu, es recrea en el dolor i la pena i el transmet d’una manera molt íntima i especial. Fins i tot, canta com si en qualsevol moment s’hagués de desfer en llàgrimes.
• Mean: és una de les meves cançons preferides i de les més country de l’àlbum. El mateix missatge hagués pogut estar transmès d’una manera dolorosa i molt més rencorosa però no, Taylor s’aixeca quan la fan caure i canta, optimista, una advertència a aquells que es dediquen a fer baixar els altres per poder pujar ells (a.k.a. Kanye West).
• The Story of us: més Joe Jonas, aquesta història amb ell és més productiva del què ningú s’imaginava (segur que sobretot ell…). Però aquí no és sobre l’amor o el desamor pròpiament dit, és sobre una situació que gairebé ningú en parla: el després. Després de tot allò, què? Amics? Enemics? Dissimulats? Tot amb un ritme ràpid, com el batec.
• Never grow up: tendresa en estat pur. Una cançó de bressol dedicada a totes les nenes que volen créixer massa ràpid, però arriba un moment que evoluciona a un missatge també a ella mateixa. L’entenc, créixer a vegades espanta.
• Enchanted: doncs si The Story Of Us és el després, Enchanted és l’abans. La calma, els nervis i l’explosió…
• Better than revenge: d’aquí he tret tres conclusions: 1) Joe Jonas és una joguina d’aquelles que són tòxiques si te les poses a la boca i el Govern ha de retirar un cop mil nen(e)s són a l’hospital  2) ser actriu no porta res de bo 3) a Taylor Swift no se li donen malament les venjances…
• Innocent: recordeu l’incident dels VMA 2009? Doncs sembla que Taylor ha perdonat a en Kanye dient que tothom es pot equivocar.
• Haunted: la intenció és bona. Les cordes fent d’eco per donar èmfasi podria convertir Haunted en una cançó intensa i emocional però acaba sent una mena de pseudo-rock orquestrat fluix que no transmet més que soroll.
• Last Kiss: per alguna raó Speak Now és una campana de Gauss i ser la penúltima cançó del disc no indica res de bo. No és dolenta, és tendre i trista però s’oblida just quan sonen les últimes notes. Ah, i es veu que també és sobre el germà Jonas.
• Long Live: Taylor agafa el mètode de la repetició de la tornada per tal, al final, et sàpigues com a mínim el “bring on all the pretenders”, bon sistema suposo perquè és eficaç. Per mi, Long Live és més una senyal que TS és una bona companya i que, malgrat tot, seriem millors amigues que una bona cançó.

Sigueu bons,

Adela*

World Tour de Taylor Swift!

I més anuncis de tours! Aquest cop és l’estrella adolescent capaç de vendre més d’un miler de còpies del seu últim treball, Speak Now, en una setmana (¡!), Taylor Swift!!

I atenció perquè passa per Europa! Incloent també Espanya, concretament per Madrid. Ooooohhh, Madrid… sí. Però donem-li temps, de moment podem muntar una expedició Honky Tonk, no? La data és el dia 19 de març. La resta del tour està a la pàgina oficial.

Cuideu-vos!

Adela*

Mine: el nou single de Taylor Swift

Hola a tots!
No vinc a presentar, ni molt mentys, el nou single, tot i que ja posats direm que és del seu nou àlbum Speak Now. Sinó vinc a comentar el seu vídeoclip que, d’entre tots els vídeos de cantants de country  cutres (perquè n’hi ha molts, molts i a més a més de cantants que ens agraden) aquest té un lloc entre els primers. I no ho dic per el muntatge, el color de la pel·lícula o la cançó que a mi m’agraden (perquè no es digui que tinc res en contra de la xicoteta) sinó per un altre tema. Mirem-lo:

D’acord, la història és entre maca i trista (melancòlica?) però jo encara no entenc el moment nimfa del bosc. Però això no és el que em remou per dins. Amb els diners que s’han gastat en cintetes pel cabell, amb extres i llogar una platja perquè no hi hagi ni déu, no es podia gastar diners en maquillatge? Perquè no sé si ho heu vist però la història se’ns mostra amb flashbacks on la nena és la Taylor. Fins aquí podria dir “mira és rossa i és ella de petita” perquè tot i no sé massa semblants han sabut trobar els elements clau perquè la relacionem. Anem al burullu…la noia creix, es fa noia, troba un noi i tenen un fill. I el nen creix…i puc entendre que els primers anys ellano es faci massa gran..però el nen creix i apareix allà un altre i ella segueix tan jove i divina.

No costa (RES!) posar-se un maquillatge d’arrugues i un pentinat més de senyora gran ja que, si no vols que algu faci de tu una mica més crescuda, almenys envelleix. Tot molt inverosímil i mira que el vídeo no està malament.

Mireu, tenia ganes de queixar-me per alguna cosa.
Ens veiem i a viam com ens sortiran els vídeoclips d’aquest any.

Maria

El destí de John Mayer

Els astres s’alineen perquè el miracle és compleixi, que John Mayer tregui un àlbum de county. Ja! Ara!

No sé si coneixereu a en John… per aquells que no, us parlo des de l’eufòria i d’admiració. John Mayer és un poeta; les seves lletres són del millor que hi ha en el mercat musical ara mateix. Estan plenes de metàfores i dobles sentits, i la interpretació va a càrrec del que les escolta. A més a més, és un graaaaan guitarrista i juntament amb el ritme de blues i la seva veu afònicada (nova paraula) que acompanya les lletres, remata les cançons. El recomano ferventment.*

Però no ens desviem. Fa un blues molt melòdic, i les seves sessions en acústic són precioses. Ara bé, està tot ple de senyals:

• El seu nou CD, Battle Studies, amb qui canta? Oh, sí. El què estàveu pensant, Taylor Swift! El paper de la Taylor és bastant pobre però compta, oi?

• No només canta amb la Taylor a l’estudi sinó també de gira! i… cantant les cançons d’ella!!!!!!!!!!!!

John Mayer i Taylor Swift en un concert que van fer plegats

• La sessió de Crossroads que va fer amb Brad Paisley. PER-FEC-TE. Res més a dir. Són l’un per l’altre.

Celebrity, original de Brad Paisley:

si és que a sobre van iguals xD Amb guitarres de paisleys i tot!

Old love, original de John Mayer:

• L’altre sessió de Crossroads amb Keith Urban que si no m’equivoco va ser ahir (¡!) però, les imatges no sortiran fins el 18 de juny. Ha esperar s’ha dit. Però quan surtin els vídeos… torneu a mi. Em moro de ganes de veure com toquen “Gravity” junts…

• Ha viscut a Atlanta, Georgia (la terra d’Alan Jackson) i això no s’oblida.

Suficient? No cal que abandoni el blues (no, si us plau) només que experimenti una mica… És el teu destí, John Mayer, no ho podràs evitar, al final acabaràs randin-te a l’encant del country.

I un regalet perquè us heu portat bé i em fa feliç.

(Keith Urban, B.B. King, Teddy Campbell, Buddy Guy, John Mayer i Ricky Minor)

Adela*

*Per aquells que ja els agrada John Mayer, passa per Madrid aquest juny! Jo hi vaig!! Ens veiem allà?