Sempre, per aquestes dates, és típic agafar el cotxe i fer carretera i manta fins algun lloc on la calor apreti amb menys força; les escapades són més freqüents i l’operació sortida és massiva. Es produeix un èxode urbà tal que a Barcelona només quedem els turistes i jo.
Per això, amb el meu pare com a inspiració, que és qui condueix i escapa de la ciutat a la mínima que pot, he seleccionat unes quantes cançons per crear una llista de reproducció de dues cares, com les d’abans, per tots aquells que passaran unes quantes hores davant del volant.
Cara A: Clàssic
Highwayman, The Highwaymen
Born to run, Emmylou Harris
King of the road, Jerry Lee Lewis
The Eagle, Waylon Jennings
A boy named Sue, Johnny Cash
High Cotton, Alabama
Theme from The Dukes of Hazzard (Good Ol’ Boys), Waylon Jennings
Truck Drivin’ Son of a Gun, Dave Dudley
Truck drivin’ outlaw, Dennis Olson
Six days on the road, Dave Dudley
Truck Drivin’ Man, Red Steagall
Cara B: Modern
Drive (fot daddy gene), Alan Jackson
Born to fly, Sara Evans
Roll with me, Montgomery Gentry
The road and the radio, Kenny Chesney
Highway 20 ride, Zac Brown Band
Honk if you Honky Tonk, George Strait
American Ride, Toby Keith
Red Dirt Road, Brooks & Dunn
Concrete Cowboys, Shooter Jennings
The long way around, Dixie Chicks
The house that built me, Miranda Lambert
No em pegeu per haver posat King of the road si us plau, ja sé que és un cliché i potser massa típic però… és que era inevitable!
Jo tampoc em quedo enrere, avui dia 31, el meu últim post de l’any i la dècada. Adéu ‘00s, hola ‘10!
Fa relativament poc que estic ficada fins al coll dintre de la música country així que no controlo gaire els inicis dels 00’s però he fet una investigació i un judici de diferents llistes de tops de la dècada i aquest és el resultat:
#10. Nothing better to do, LeAnn Rimes (2007). Que aixequi la mà qui ha vist Ugly Coyote (El bar Coyote) i li va agradar la cançó del final amb el cameo de la pròpia LeAnn deixant-li el mèrit de la cançó a la protagonista? Ohhh! Quantes mans aixecades! Clar que sí! Però Nothing better to do té poc a veure amb aquella Fighting the moonlight, peeeeerò és un bon principi. Aquesta cançó és genial i té un dels millors videoclips mai fet, sí o sí? Que aixequi la mà aquells que vulguin aprendre’s la coreografia, ahà… veig mans enlaire, què tal aquest Carnestoltes?
#9. Our song, Tayor Swift (2007). Així vaig descobrir jo a la innocent i tendre però a la vegada decidida Taylor Swift i és així com m’agrada recordar-la a vegades. Me’n recordo quan vaig sentir la cançó per primer cop, ritme senzill però encomanadís, una lletra que va escriure quan tenia 15 anys… vaig pensar: “wow! Aquesta té la meva edat? Què faig jo aquí perdent el temps estudiant química? Jo no vull fer res relacionat amb la química! Mai!” Fins i tot jo vaig veure que la noia tenia (i té) talent, ara bé, em consola força com l’utilitza últimament fent remakes de si mateixa, però bé… això ja ho jutjarem el 2020 😉
Avui he vist el vídeo per primer cop… ugh!
#8. She’s her on woman, Brad Pasiley (2009) Segurament ningú la tingui en compte perquè en Brad no la cantada en gales ni té videoclip ni re de re, però en absolut és una cançó de farciment del CD, sinó tot el contrari. És una cançó que respira blues i un missatge feminista sense voler, acompanyada de grans solos de guitarra que et fa dir a tu mateixa “I’m my own woman” i llavors, ets feliç.
#7. Travelin’ Soldier, Dixie Chicks (2002). Travelin’ Soldier l’he triat perquè va marcar, gairebé, la seva expulsió del mercat i no per la cançó en sí, sinó pel comentari que la seva cantant principal pronuncià en contra de G. W. Bush en un concert, tot just acabar la cançó deixant entendre la seva posició política respecte la guerra d’Iraq. Jo aprovo la moció i intento, humilment, tornar-los el lloc que els correspon. És una gran cançó i no es mereixia ser tractada d’aquesta manera, ni elles tampoc.
#6. What hurts the most, Rascal Flatts (2006). Tragèdia grega en potència. Gran sentiment i emoció han estat bolcats en aquesta cançó ja mítica del trio més popular, i no és per menys, és esplèndida.
#5. Trobadour, George Strait (2008). Gran cançó acompanyada d’un dels pitjors videoclips que he vist mai. Peeeerò, Trobadour és aqulla cançó que li faltava a un George Strait ja madur i que, sent l’artista de la dècada, ja ho ha vist gairebé tot… el rei del country llença un missatge alt i clar: és i continuarà sent el que era, pur estil country.
#4. In color, Jamey Johnson (2008). Soldats que van a la guerra, moren o tornen derrotats. Depressions que passen factura. Històries d’un home que ha viscut molt i que, tot i que hagi viscut temps difícils (impossibles per molts), també n’ha viscut de feliços. No us deixeu enganyar per la possible melangia o tristesa que us pugui transmetre el vídeo, està ple d’optimisme. Avui, doneu una abraçada als vostres iaios!
#3. Drive (for daddy gene), Alan Jackson (2002). Drive for daddy gene treu a la llum el costat més tendre d’Alan i de qualsevol persona que s’estimi a son pare. Jo ho faig i aquesta cançó me’l desperta… és tant alegre i optimista…!
#2. You’ll think of me, Keith Urban (2002). Primer consell, no mireu el videoclip. Segon consell, si el mireu (que ho fareu perquè només us cal prohibir-vos una cosa perquè la feu…) fixeu-vos en l’expressió d’en Keith en el minut 1:08, resumeix tota la cançó. Però permeteu-me que insisteixi en com n’és de meravellosa aquesta cançó; segurament sigui una de les millors cançons de ruptura millors escrites i interpretades. Tanta emoció, tant sentiment, tanta passió, tanta tristesa, tanta melangia, tant ressentiment, tanta set de venjança innocent i segurament poc efectiva… tanta impotència… fan d’aquesta cançó una de les millors de la dècada.
#1. Toes, Zac Brown Band (2009). Us creuria si em diguéssiu que esteu farts que parli de ZBB i de Toes en particular, però com que ningú es queixa, jo continuo. Toes em va enamorar des del primer moment, és una cançó que em fa somriure per dintre (i no tant per dintre) i recordar bells moments. Per alguna raó (la lletra? El ritme? Tot plegat? Segurament…) em fa gaudir molt més d’allò que estic fent en aquell moment; pelar patates, passar l’aspirador o mirar el sostre és molt millor quan, inesperadament, se senten els primers acords de guitarra d’aquesta bonica cançó. I la gloria s’aconsegueix caminant pel carrer amb els auriculars posats, sense adonar-me ja vaig fent saltirons… és tot molt zen.
Altres candidates eren Whiskey Lullaby de Brad Pasiley amb Alisson Kraus, Living for the night de George Strait o Where were you (when the world stopped turning?) d’Alan Jackson però repassant la llista he cregut ja n’hi ha prou de tant soldat. Però que això ens serveixi com a lliçó, aquesta dècada hi ha hagut molt de rebombori, i no només en el camp polític i/o històric (algú veu la diferència?) amb guerres, crisis, corrupcions, primer home negre al capdavant d’un dels països més poderosos del món, sextet a Cal Barça… sinó també a la música country. Els 00’s començaven amb la retirada del gran rei dels 90, Garth Brooks, dels escenaris i l’expulsió no merescuda de les Dixie Chicks de les llistes de vendes provocant així la seva retirada… però el seu testimoni del nou country (d’ambdós, tan de les Dixie com d’en Brooks) ha quedat palès en talents com el de Brad Paisley, que ha estat en aquesta dècada que ha quedat consolidat com a artista i geni de la guitarra, i el mateix pel seu company de batalla, Keith Urban. El 2003 ens colpejava la noticia de la mort d’un dels Grans, Johnny Cash ens deia adéu. Però també ha estat marcada per altres estrelles que han brillat i revolucionat una mica més el cotarro, com Taylor Swift, Carrie Underwood o Miranda Lambert. També han brillat altres estrelles que no ha revolucionat, sinó ben el contrari, han recuperat allò que ja no veiem des de fa temps, com Jamey Johnson i Zac Brown Band. Tampoc ens podem oblidar dels clàssics que continuen en plena forma i que per ells els anys no passen, George Strait n’és el millor exemple que en aquests anys ha tret un dels seus millors discos, Trobadour.
Honky Tonk 