Per fi he aconseguit veure els premis de principi a fi! M’ha costat, eh? Doncs bé, no m’han canviat la vida però sí m’han distret durant les gairebé dues hores que dura el show. Bons directes i bons acudits per part dels dos presentados, Blake Shelton i Reba, han estat el principals responsables de mantenir l’atenció a la gala, els premis en si eren força previsibles. Però de tot plegat destaquen una menció especial… tant el bo com el dolent.
Bo i millor:
-
La primera actuació en solitari de Ronnie Dunn des de la separació de Brooks & Dunn que va cantar Bleed Red. I la va dur a terme fantàsticament, amb el seu cabell passat de moda, una guitarra inútil, el tatuatge de cowboy i la veu (oh, la veu). Clarament va demostrar que és capaç de mantenir-se allà dalt ell sol, cantar una bona cançó i maravellar el públic. Veurem com és la seva evolució ben aviat, quan publiqui nou disc.
-
Una altra actuació que, personalment és una de les meves favorites i no podia ser d’altra manera, va ser la de Zac Brown Band amb James Taylor, que van cantar Cold Weather, cançó inclosa en l’últim àlbum de ZBB “You Get What You Give”. Zac Brown li posa tanta emoció que tinc la pell de gallina; però no només ell, tota la banda, el piano és superb, el violí gloriós i per cert, canvi de tema, està més prim, oi?
-
Recordeu un post dedicat a Kieth Urban quan toca en acústic? Doncs, en aquests premis ha recuperat aquell esperit d’armar-se amb una guitarra espanyola i ja està, deixar fluir la música. Després de tants directes dedicats a l’espectacle guitarril i a l’èxtasi de festa del públic va ser molt valent cantar una cançó així en un auditori tant gran però va aconseguir que la sala es deixés portar pel sentimentalisme de la cançó, Without You.
-
Sembla increïble que encara em sorprengui com n’és de bo Brad Paisley en directe. Boníssim principi de gala, amb Alabama i una jam de guitarres espectacular.
-
Carrie Underwood i buf, la seva VEU posada a les mans del rock i acompanyada de, ni més ni menys, que Steve Tyler. Una actuació capaç d’aixecar tot l’auditori. Rock and roll, baby, rock and roll.
-
El fet que Miranda Lambert estigui coverta de purpurina i de color rosa i continui sent i sonant com la tia dura que és.
-
El retorn de Sara Evans! Que va cantar el seu últim single, Stronger. Que tot i que l’actuació no va ser espectacular comparada amb altres, va estar prou bé.
-
El fet que Brad Paisley li donés les gràcies al seu gos en el discurs d’agraïment després de rebre el premi a millor artista masculí de l’any.
-
Eric Church, Eric Church i Eric Church. Deures: estudiar a aquest home.
No tan bo, ni tan millor:
-
Jason Aldean sap rapejar. Ho deixeré aquí perquè el què podria sembla bo, guai i modern és avorrit, monòton i sense sentiment.
- Que TOTS els acudits de Blake Shelton fessin referència a la seva imminent boda amb Miranda Lambert. Arriba un moment en què ni a ella li fa gràcia.
-
Els “away” eterns de Jennifer Nettles, de Sugarland, quan cantà Tonight. No es pot negar que té una veu molt potent, fins i tot m’atraviria a dir que em recorda a l’estil de Reba, peeeerò no cal que cada estrofa l’acabi amb l’eterna nota que no acaba mai per continuar amb el ritme de la tornada. Ho fas un cop, et quedes amb el públic, t’aplaudeixen i es posen de peu, ho fas sis cops i pensen pensem que tenim temps d’anar al lavabo i tornar que encara estarà aguantant la nota.
-
Dierks Bentley i el seu moviment constant d’anar cap a aquí cap allà, per finalment acabar cantant a un punt del mig del públic entre senyors i senyores mudats per anar a una boda i ell amb texans i samarreta… vaig acabar a la conclusió que era una tècnica de distracció perquè la cançó no era gaire bona (Am I The Only One), però després l’he escoltada en fred i sí que ho és… per què Dierks? Per què fas aquestes coses extranyes?
-
El realitzador que enfocava tota l’estona la cara de Taylor Swift durant la seva actuació. Ella però, va estar bé.
-
La cançó de Martina McBride. La melodia, la lletra… més simple i la podia haver escrit jo. M’ha sorprès moltíssim perquè normalment una cançó sobre la maternitat hauria de portar una mica més de bling però és una cançó amb una lletra tan poc elaborada que la frase més excitant és “I think I need a drink”. Jo també després d’escoltar-te.
-
Estic malament del cap perquè l’actuació de Rihanna i Jennifer Nettles no em digués res? És possible, però és que no vaig notar cap mena de connexió entre elles ni amb el públic. Em va donar la sensació que Rihanna va cantar perquè casualment passava per allà.
-
Toby Keith va fer galls. I no dels macos que abunden a la música country, d’aquells que fas al karaoke i penses “merda, merda, merda” i rius perquè… sinó què?
I fins aquí tot, resum dels premis demà (espero) però segur que no us sorprèn res. És tot molt agradable.
Adela*
PD: fins i tot podria explotar els premis i fer un Armari d’en LeVox… mmh, teniu ganes d’una mica de crítica de carrer a la country high fashion?
Honky Tonk 