Monthly Archives: Desembre 2009

Top 10: cançons de la dècada

Jo tampoc em quedo enrere, avui dia 31, el meu últim post de l’any i la dècada. Adéu ‘00s, hola ‘10!

Fa relativament poc que estic ficada fins al coll dintre de la música country així que no controlo gaire els inicis dels 00’s però he fet una investigació i un judici de diferents llistes de tops de la dècada i aquest és el resultat:

  • #10. Nothing better to do, LeAnn Rimes (2007). Que aixequi la mà qui ha vist Ugly Coyote (El bar Coyote) i li va agradar la cançó del final amb el cameo de la pròpia LeAnn deixant-li el mèrit de la cançó a la protagonista? Ohhh! Quantes mans aixecades! Clar que sí! Però Nothing better to do té poc a veure amb aquella Fighting the moonlight, peeeeerò és un bon principi. Aquesta cançó és genial i té un dels millors videoclips mai fet, sí o sí? Que aixequi la mà aquells que vulguin aprendre’s la  coreografia, ahà… veig mans enlaire, què tal aquest Carnestoltes?

 

  • #9. Our song, Tayor Swift (2007). Així vaig descobrir jo a la innocent i tendre però a la vegada decidida Taylor Swift i és així com m’agrada recordar-la a vegades. Me’n recordo quan vaig sentir la cançó per primer cop, ritme senzill però encomanadís, una lletra que va escriure quan tenia 15 anys… vaig pensar: “wow! Aquesta té la meva edat? Què faig jo aquí perdent el temps estudiant química? Jo no vull fer res relacionat amb la química! Mai!” Fins i tot jo vaig veure que la noia tenia (i té) talent, ara bé, em consola força com l’utilitza últimament fent remakes de si mateixa, però bé… això ja ho jutjarem el 2020 😉

Avui he vist el vídeo per primer cop… ugh!

  • #8. She’s her on woman, Brad Pasiley (2009) Segurament ningú la tingui en compte perquè en Brad no la cantada en gales ni té videoclip ni re de re, però en absolut és una cançó de farciment del CD, sinó tot el contrari. És una cançó que respira blues i un missatge feminista sense voler, acompanyada de grans solos de guitarra que et fa dir a tu mateixa “I’m my own woman” i llavors, ets feliç.
  • #7. Travelin’ Soldier, Dixie Chicks (2002). Travelin’ Soldier l’he triat perquè va marcar, gairebé, la seva expulsió del mercat i no per la cançó en sí, sinó pel comentari que la seva cantant principal pronuncià en contra de G. W. Bush en un concert, tot just acabar la cançó deixant entendre la seva posició política respecte la guerra d’Iraq. Jo aprovo la moció i intento, humilment, tornar-los el lloc que els correspon. És una gran cançó i no es mereixia ser tractada d’aquesta manera, ni elles tampoc.

  • #6. What hurts the most, Rascal Flatts (2006). Tragèdia grega en potència. Gran sentiment i emoció han estat bolcats en aquesta cançó ja mítica del trio més popular, i no és per menys, és esplèndida.

  • #5. Trobadour, George Strait (2008). Gran cançó acompanyada d’un dels pitjors videoclips que he vist mai. Peeeerò, Trobadour és aqulla cançó que li faltava a un George Strait ja madur i que, sent l’artista de la dècada, ja ho ha vist gairebé tot… el rei del country llença un missatge alt i clar: és i continuarà sent el que era, pur estil country.
  • #4. In color, Jamey Johnson (2008). Soldats que van a la guerra, moren o tornen derrotats. Depressions que passen factura. Històries d’un home que ha viscut molt i que, tot i que hagi viscut temps difícils (impossibles per molts), també n’ha viscut de feliços. No us deixeu enganyar per la possible melangia o tristesa que us pugui transmetre el vídeo, està ple d’optimisme. Avui, doneu una abraçada als vostres iaios!

  • #3. Drive (for daddy gene), Alan Jackson (2002). Drive for daddy gene treu a la llum el costat més tendre d’Alan i de qualsevol persona que s’estimi a son pare. Jo ho faig i aquesta cançó me’l desperta… és tant alegre i optimista…!

 

  • #2. You’ll think of me, Keith Urban (2002). Primer consell, no mireu el videoclip. Segon consell, si el mireu (que ho fareu perquè només us cal prohibir-vos una cosa perquè la feu…) fixeu-vos en l’expressió d’en Keith en el minut 1:08, resumeix tota la cançó. Però permeteu-me que insisteixi en com n’és de meravellosa aquesta cançó; segurament sigui una de les millors cançons de ruptura millors escrites i interpretades. Tanta emoció, tant sentiment, tanta passió, tanta tristesa, tanta melangia, tant ressentiment, tanta set de venjança innocent i segurament poc efectiva… tanta impotència… fan d’aquesta cançó una de les millors de la dècada.

  •  #1. Toes, Zac Brown Band (2009). Us creuria si em diguéssiu que esteu farts que parli de ZBB i de Toes en particular, però com que ningú es queixa, jo continuo. Toes em va enamorar des del primer moment, és una cançó que em fa somriure per dintre (i no tant per dintre) i recordar bells moments. Per alguna raó (la lletra? El ritme? Tot plegat? Segurament…) em fa gaudir molt més d’allò que estic fent en aquell moment; pelar patates, passar l’aspirador o mirar el sostre és molt millor quan, inesperadament, se senten els primers acords de guitarra d’aquesta bonica cançó. I la gloria s’aconsegueix caminant pel carrer amb els auriculars posats, sense adonar-me ja vaig fent saltirons… és tot molt zen.

Altres candidates eren Whiskey Lullaby de Brad Pasiley amb Alisson Kraus, Living for the night de George Strait o Where were you (when the world stopped turning?) d’Alan Jackson però repassant la llista he cregut ja n’hi ha prou de tant soldat. Però que això ens serveixi com a lliçó, aquesta dècada hi ha hagut molt de rebombori, i no només en el camp polític i/o històric (algú veu la diferència?) amb guerres, crisis, corrupcions, primer home negre al capdavant d’un dels països més poderosos del món, sextet a Cal Barça… sinó també a la música country. Els 00’s començaven amb la retirada del gran rei dels 90, Garth Brooks, dels escenaris i l’expulsió no merescuda de les Dixie Chicks de les llistes de vendes provocant així la seva retirada… però el seu testimoni del nou country (d’ambdós, tan de les Dixie com d’en Brooks) ha quedat palès en talents com el de Brad Paisley, que ha estat en aquesta dècada que ha quedat consolidat com a artista i geni de la guitarra, i el mateix pel seu company de batalla, Keith Urban. El 2003 ens colpejava la noticia de la mort d’un dels Grans, Johnny Cash ens deia adéu. Però també ha estat marcada per altres estrelles que han brillat i revolucionat una mica més el cotarro, com Taylor Swift, Carrie Underwood o  Miranda Lambert. També han brillat altres estrelles que no ha revolucionat, sinó ben el contrari, han recuperat allò que ja no veiem des de fa temps, com Jamey Johnson i Zac Brown Band. Tampoc ens podem oblidar dels clàssics que continuen en plena forma i que per ells els anys no passen, George Strait n’és el millor exemple que en aquests anys ha tret un dels seus millors discos, Trobadour.

Feliç any nou!

Adela*

Ningú diria que és un resum de l’any

Avui és 31 i em semblava molt lleig no escriure un últim post de l’any. I és que entre dinars familiars, fer el pessebre i 3 treballs (i aquesta última creuada sense Internet 24 hores) és molt difícil poder fer alguna cosa amb cara i ulls. Però avui és un dia especial i què carai, he decidit fer un repàs del mapa Country internacional, i repassar alguns dels posts del nostre estimat Honky Tonk que ha fet unes merescudes vacances.

Aquest 2009 ha estat molt intens en quan a premis, merescuts o no aquí un petit resum:

Taylor Swift: Que tot i no ser ni de lluny la meva preferida ha estat sens dubte la triomfadora de l’any. Només al 2009 la rinxols d’or del Country s’ha emportat:

  • AMA: Aquí va ser on es van lluir. Va guanyar el premi a millor cantant femenina en general i en country, artista de l’any (això no se li pot discutir…culleres), a àlbum amb Fearless i a adult contemporani.
  • CMA 43rd Awards: Vocal de l’any, millor àlbum amb Fearless, millor vídeoclip i “Entertaiment of the year”.
  • CMT Awards: Millor vídeo de l’any  i a millor vídeo femení amb love story.

I també recordar la putada que li va fer Mr. Kayne West als premis MTV. Una cosa és que no t’agradi, i l’altre ser mal educat (però sent la MTV…no estaria tot preparat?)

En Brad Paisley ha tingut un molt bon any, tot i no ser reconegut com es mereix, aquest 2009 ha tret el CD American Saturday Nigth i també a aconseguit uns quants trofeus:

  • CMA: Vocal masculí de l’any i event musical amb Stard a band,
  • CMT: millor vídeo masculí amb Waitin’ on a woman. Start  band també es va endur un premi i juntament amb els grans Alan Jackson i George Strait i l’home que porta el gos a les gales, Dierks Bentley va guanyar el de millor “performance” de l’any.

En Keith Urban també es va emportar alguna cosa. Després de guanyar els premis de rebot per Start a band els AMAs el van proclamar com a millor cantant country

I també cal remarcar la presència de ZBB, un grup que no s’ha endut tants premis com es mereixia. El món està mal repartit. Però segur que si segueix traient CD’s algun dia seran els nous Switf!

Un altre grup revelació va ser Gloriana que va a deixar tothom mut quan van guanyar el “Breakthrough artist of the year als AMA

Aquest any no hem tingut la presència de Jackson (tinc ganes que tregui nou disc) i grups com Rascal Flatts (tot i que van guanyar com a millor banda als AMA) o Sugarland, al final no han tingut tant de ressò com jo esperava però això és el que hi ha. I no només tot són premis, quan vam iniciar el blog una de les primeres notícies va ser la del premi a tota una carrera per Geroge Strait, artista de la dècada.

Premis finiquitats! Vaja, sembla que el post serà llarg. Com que s’acaba l’any volia posar-vos alguns dels cantants que ens han deixat (uns mes joves que altres). És una llista que ha fet la CMT i que us deixo aquí. Sap greu veure quanta gent ens deixa (sense contar en M. Jackson o en Patrick Swayze).

Ha estat un any bastant complert, en general no només pel blog. Vam fer cas a algunes peticions, perquè es veu que “postejàvem” massa i la gent no podia seguir el ritme. Ara potser ens passem de lentes. El cas és que el nostre propòsit és poder seguir-vos informant i que participeu més home!

I finalment, per no fer d’aquest post, una cosa interminable dos coses que volia destacar del blog. Acabarem l’any amb 21 reflexions, 17 premis, 2 Country Revivals, 9 CDs i 36 anuncis (un fotimer de posts vaja) però el que més ens ha interessat sempre ha sigut la música.

Aquest any us hem proposat moltes cançons i artistes perquè ampliéssiu el vostre horitzó musical.

Què hi ha al meu iPod ara:

  • Keith urban en acustic
  • The Wolf de Shooter Jennings
  • Williams Riley band
  • Darius Rucker
  • Gloriana
  • Jace Everet
  • Jeff Bates

Cançó del mes (el meu propòsit de l’any és posar-vos les cançons del mes el dia que toca…que la del mes de desembre la poso avui…tota justa):

  • Novembre Thank you Keith Urban
  • Octubre Sittin’ Up With The Dead Ray Stevens
  • Setembre Living for the night Geroge Strait
  • Agost I still like bologna Alan Jackson
  • Juliol Toes ZBB
  • Juny Waitin’ on a woman Brad Paisley

I bé, com vaig començar amb en Brad acabaré amb la cançó estrella del seu nou CD que ja té vídeoclip American Saturday night. Una cançó que fa somriure i al menys a mi em fa sentir com si tot hagués d’anar millor. (Haig de dir que la cançó m’encanta…però el vídeo deixa molt que desitjar)

American Saturday Night

Moltes felicitats a tots i molt bon any

Maria

Holla Tonk ja té guanyador!

I el guanyador és… Alberto!! El nostre comentari nº4 ha sigut escollit a l’atzar i és l’afortunat que s’emportarà el CD de nadales country! Felicitats Alberto!

Caràtula del nostre CD

Bon Nadal a tots i totes, gràcies per participar!

Maria&Adela* 

Què hi ha al meu iPod ara: Keith Urban en acústic

You’ll think of me és, potser, la meva vuitena cançó favorita de tots els temps. Però he de dir que millora enormement quan en Keith la toca ell solet amb la seva estimada guitarra. I és que no em canso de repetir que Keith es menja l’escenari; el públic i els focus li donen una energia que no té a l’estudi i és dalt de l’escenari quan demostra el seu bon feeling amb la seva banda i això la gent ho nota i ho agraeix i per això, l’estimem.

Però no oblidem que abans de res, Keith Urban, és un genial guitarrista i quan el deixen sol amb una guitarra evoca tot el seu amor cap a ella, cap a ningú més, no hi ha ningú més amb qui compartir-lo; ningú en aquell moment el distreu del què està fent, no hi ha cors, ni instruments d’acompanyament (no ho necessita) ni tant sols, el públic. Sembla que quan toca, només toca per ell i la seva preciosa guitarra (que després de buscar una mica, es veu que és bastant ronya segons els experts –jo d’això, ni idea- tothom flipa que pugui fer el què fa amb aquest tipus de guitarra).

Fa mesos que vaig escoltar les AOL Sessions d’en Keith i mare meva, són del millor que hi ha. Sí que trobem cors i algun bongo o maraca en alguna cançó però, fonamentalment, és una sessió de Keith, Keith i Keith, sense edulcorants.

Un parell de concerts unplugged:

AOL Session de l’any 2005

AOL Session del març d’aquest any:

Adela*

Holla Tonk i un CD sota l’arbre (per tu)

Les llums del carrer s’encenen, les botigues s’omplen de cotó fluix simulant la neu i nosaltres postegem sobre les versions country de les nadales més clàssiques… ja és Nadal!

Segur que en coneixeu alguna però no d’aquesta manera. Les versions són un tant… curioses? Però ens hem cuidat de triar-ne una per cada mes de l’any (més una d’extra que no podia faltar) per animar els múltiples banquets que ens esperen. I així, fer-nos oblidar els remixs barrufeters de la nostra infància….

    Caràtula del nostre CD

    1. Winter wonderland (Brooks & Dunn)
    2. Silent night (Gloriana)
    3. I only want you for Christmas (Alan Jackson)
    4. Jingle bell rock George Strait)
    5. Hard candy christmas (Dolly Parton)
    6. Santa looked a lot like daddy (Brad Pasiley)
    7. Happy Christmas (Tim McGraw i Alcia Keys)
    8. All I want for Christmas is a real good tan (Kenny Chesney)
    9. Let it snow (Keith Urban)
    10. Santa Claus is back in town (Elvis Presley i Wynnona Judd)
    11. Oh holly night (Martina McBride)
    12. I’ll be home for Christmas (Rascal Flatts)

    Bonus track: Rudolph The Red Nosed Reindeer (Alan Jackson)

    I com que tanta felicitat ens omple de joia, volem compartir-la amb vosaltres, estimats lectors, en forma de disc. Sí senyors, entre els què comentin aquest post explicant què faran amb el CD sortejarem aquest remix de cançons nadalenques idoni per aquestes dates. Deixa el teu mail (que només el veurem nosaltres, no és publicat) i ens posarem en contacte amb tu. Animeu-vos que no costa res!! (i quan dic res, dic que és gratis!) Arreu de Catalunya, comenteu!

    El termini acaba el dia 22 de desembre a les 23:59. Sort!

    Ho, ho, ho!

    Maria&Adela*