Nadaaaaal!! En el meu cas, exameeeeens!! Però a qui li importa? Aquesta nit s’encenen les llums del carrer i Barcelona, de cop, es torna com una gran manta gegant que ens envolta a tots i ens embriaga. Si teniu nens… difruteu de les xocolatines 😉
Us deixo amb un clàssic del nostre recull de nadales country de l’any passat:
Adela*
PD: què Maria, ens animem i fem un Holla Tonk 2010? Vosaltres què en penseu, estimats lectors?
Sempre, per aquestes dates, és típic agafar el cotxe i fer carretera i manta fins algun lloc on la calor apreti amb menys força; les escapades són més freqüents i l’operació sortida és massiva. Es produeix un èxode urbà tal que a Barcelona només quedem els turistes i jo.
Per això, amb el meu pare com a inspiració, que és qui condueix i escapa de la ciutat a la mínima que pot, he seleccionat unes quantes cançons per crear una llista de reproducció de dues cares, com les d’abans, per tots aquells que passaran unes quantes hores davant del volant.
Cara A: Clàssic
Cara B: Modern
No em pegeu per haver posat King of the road si us plau, ja sé que és un cliché i potser massa típic però… és que era inevitable!
Adela*
Publicat dins de Llistes de reproducció
Etiquetat Alabama, Alan Jackson, Brooks & Dunn, carretera, Dave Dudley, Dennis Olson, Dixie Chicks, Emmylou Harris, George Strait, Jerry Lee Lewis, Johnny Cash, Kenny Chesney, llista de reproducció, Miranda Lambert, Montgomery Gentry, Red Steagall, Sara Evans, Shooter Jennings, The Highwaymen, Toby Keith, Waylon Jennings, Zac Brown Band
No shoes, no shirt, no problems
Blues what blues..hey i forgot ’em
The sun and the sand and a drink in my hand with no bottom
and no shoes, no shirt, n’ no problems!
No shoes, no shirt, no problems de Kenny Chesney
Últim examen i… vacances!!
Adela*
Publicat dins de Lletra inspiradora de la setmana
Etiquetat Kenny Chesney, no problems, no shirt, No shoes
Arran del recordatori que aquest mes s’estrena a la pantalla gran i en 3D la pel·lícula del tour d’en Kenny Chesney, m’he posat escoltar el seu últim treball.
L’últim àlbum editat d’en Chesney és un recopilatori just d’aquest hivern amb una pinta moooolt estiuenca i no m’he atrevit a escoltar-lo fins ara que el sol comença a treure el nas de debò (ja coneixeu la meva estranya opinió de la música i el temps…). Així que per celebrar la primavera i el primer dia amb màniga curta oficial, he pitjat play a Greatest Hits II de Kenny Chesney.
Kenny Chesney és el màxim representant del coconut country, un subgènere que no sé si m’he inventat o què, però sona molt bé i s’ajusta molt a la realitat. El coconut country consisteix en aquest so característic d’en Chesney i d’en Jimmy Buffet que inspira margarites i platges de sorra blanca, tot molt caribeny. Això s’aconsegueix amb un toc de reagge, ritme suau i lletres que parlin del tema. Però en Kenny no només és platja i cervesa, té cançons molt rebels típicament rock-country. Aquí algun exemple:
When the sun goes down ft. Uncle Kracker:
Young en directe, mític. El videoclip aquí.
Beer in Mexico:
Bon pont!
Adela*
Publicat dins de Què hi ha al meu iPod ara
Etiquetat coconut country, Greatest Hits II, Kenny Chesney
El dia 11 de novembre sabrem els guanyadors però pel dia 11 de novembre encara queda molt. Així que mentrestant, ens quedem amb els nominats i aquí els meus guanyadors personals. Suposo que quiniela no és la paraula exacta per definir aquest post perquè una cosa és els que creus que guanyaran i l’altra molt diferent, qui vols que guanyi; això és totalment personal i subjectiu.
En primer lloc el guardó a l’entertainer of the year. Aquest premi es basa bàsicament en l’espectacle dels concerts, pel directe, i no per la qualitat de la música. Aquesta és una de les categories que m’és més difícil decidir-me, tots tenen quelcom especial… repassem-ho:
Però no ens enganyem, la meva opinió es basa en una fórmula molt senzilla: solos de guitarra = espectacle. Així que el meu guanyador és Keith Urban, podria ser en Pasiley però dalt de l’escenari el que més espectacle ofereix és en Keith, en Keith millora molt dalt de l’escenari, és com si els focus i la gent li donessin una força que a l’estudi no té.
Si encara teniu ganes de més: You look good in my shirt
I saltem de categoria, female vocalist of the year. La veritat és que no estic gaire dintre el rotllo de les noies, no sé per què, però el cas és que estic una mica farta del duel de sempre: Taylor Swift vs. Carrie Underwood. Taylor Swift encara em cau simpàtica i reconec que té talent però, per un cop, m’agradaria que guanyés algú diferent, algú com Martina McBride o Reba McEntire (que ja han guanyat milers de cops abans que la nova generació arribés però d’això ja fa massa temps, penso), Miranda Lambert és simplement una còpia de Carrie Underwood o al revés… no ho sé, a vegades em confonc.
Juguem a les diferències? E-D: M. Lambert, C. Underwood, T. Swift
Anem a una altra categoria molt més interessant, la de male vocalist of the year. Aquest any hi hagut una gran sorpresa: Darius Rucker! Amb només un àlbum en solitari ja ha estat nominat? Mare meva si que anem forts, la veritat és que m’agrada molt però no crec que acabat de sortir del forn es mereixi un premi tant gros… el meu preferit és George Strait. Per molt que m’agradi en Paisley, ara mateix estic al·lucinada amb aquest home. Twang, Troubadour, Artista de la Dècada… què més voleu per declarar-lo guanyador?
I aquí una altra categoria en que tinc molts dubtes i m’ha costat MOLT decidir-me: new artist of the year. Els meus preferits són Darius Rucker, Zac Brown Band i Jamey Johnson. Qui crec que guanyarà? Darius Rucker. Qui vull que guanyi? Ngah… no ho sé, m’és igual, els tres m’agraden massa per poder triar-ne un… suposo que Zac Brown Band o en Jamey… vale, tots.
Vocal group of the year: qui sinó que Zac Brown Band? Òbviament havien de ser ells, porto obsessionada amb aquest grup tot l’estiu i els he d’acomiadar confiant-los aquest guardó, si finalment no el reben (perquè tenen durs competidors –els Eagles, ni més ni menys!-) no serà perquè jo no hagi confiat en ells. Els hi envio energia positiva.
Brooks & Dunn ha de guanyar aquest any sí o sí en la categoria de Vocal Duo of the Year. Se separen i això afegeix un al·licient de comiat que farà molt satisfactori el fet que Sugarland no pugi a l’escenari. A més a més, crec que serà molt maco perquè, si guanyen, tindran l’oportunitat de donar les gràcies als fans i recordar vells moments, així doncs, serà un premi honorífic.
Proper post, la continuació de la quiniela. Digueu-me què en penseu!
Adela*
Publicat dins de Premis
Etiquetat backdancers, Brad Paisley, Brooks & Dunn, Carrie Underwood, Darius Rucker, George Strait, Jamey Johnson, Keith Urban, Kenny Chesney, Martina McBride, Miranda Lambert, Reba McEntire, solos de guitarra, Sugarl, Taylor Swift, Zac Brown Band
Honky Tonk 