ACM Girls Night Out, homenatge a les cowgirls

El passat divendres dia 22 d’abril es va emetre a la NBC el concert organitzat per l’Acadamy of Country Music (ACM) que homenatjava a les cowgirls del moment, aprofitant l’avinantesa per també recordar èxits de llegendes com Patsy Cline o Tammy Wynette interpretats per la nova generació country.

Les homenatjades van ser:

• The Judds, per ser el duo femení que ha guanyat més premis per part de l’ACM a la categoria de “millor duo” 7 anys seguits (1984-1990) i cançó de l’any al 1984 per Why Not Me.
• Miranda Lambert, per ser l’única artista femenina en la història de guanyar dos premis a “millor àlbum de l’any”. Primer per Crazy Ex-Girlfriend (2007), i després per Revolution (2009).
• Loretta Lynn, per la seva carrera dedicada a la música de 50 anys, amb 16 nº1 i haver estat l’única dona nomenada com a artista de la dècada.
• Martina McBride, per la seva dedicació a elevar la consciència social per la violència domèstica i fomentar l’autonomia de les dones a través de la seva música. Ha estat tres vegades guardonada com a “millor vocalista femenina” i també ha rebut el Home Depot Humanitarian Award el 2004 pel seu treball caritatiu.
• Jennifer Nettles, per ser una de les dos artistes femenines de la història de l’Acadèmia, alhora que com a solista, a escriure i interpretar la cançó guanyadora de l’any (2007) amb Stay.
• Reba, per guanyar el guardó de “millor vocalista femenina” més vegades que qualsevol altre artista en la història de l’Acadèmia, ni més ni menys que set vegades.

La nit va estar plena de bona música i actuacions que eleven la presència femenina a un altre nivell. Jason Aldean va ser un dels pocs homes que van trepitjar l’escenari i l’únic que va cantar una cançó pròpia, igualment tenia molt a veure amb elles, She’s Country.

Altres aparicions destacables són els duets de les homenatjades amb un artista convidat. Martina McBride amb Little Big Town, Jennifer Nettles amb Ronnie Dunn, Carrie Underwood amb Vince Gill a la guitarra, Reba amb Rascal Flatts i Miranda Lambert que debutà amb el seu nou grup Pistol Annies. Abans cada artista convidat cantà una cançó d’aquella a qui homenatjava, a excepció de Miranda Lambert que Blake Shelton va ser el responsable de fer els honors (qui sinó?).

Després de How Great Thou Art? cantada per una Carrie Underwood tocada pels àngels que la interpretà meravellosament amb la guitarra delicada de Vince Gill d’acompanyament donant com a resultat pell de gallina i mandíbula al terra, tot aquest arsenal d’estrògens cantà la mítica Coal Miner’s Daughter de Loretta Lynn, ja que ella no va poder assistir a la gala.

Com he comentat al principi, altres artistes joves van retre homenatge a altres llegendes femenines del country. Aquests van ser: Sara Evans que cantà Stand by your man de Tammy Wynette, les Jane Dear Girls van interpretar It wasn’t God who made Honky Tonk Angels de Kitty Wells i The Band Perry va dur a terme el clàssic de Patsy Cline, Walking After Midnight.

L’estrella de Dolly Parton no va brillar divendres a la nit…

Adela*

Academy of Country Music awards 2011, la gala

Per fi he aconseguit veure els premis de principi a fi! M’ha costat, eh? Doncs bé, no m’han canviat la vida però sí m’han distret durant les gairebé dues hores que dura el show. Bons directes i bons acudits per part dels dos presentados, Blake Shelton i Reba, han estat el principals responsables de mantenir l’atenció a la gala, els premis en si eren força previsibles. Però de tot plegat destaquen una menció especial… tant el bo com el dolent.

 Bo i millor:

• La primera actuació en solitari de Ronnie Dunn des de la separació de Brooks & Dunn que va cantar Bleed Red. I la va dur a terme fantàsticament, amb el seu cabell passat de moda, una guitarra inútil, el tatuatge de cowboy i la veu (oh, la veu). Clarament va demostrar que és capaç de mantenir-se allà dalt ell sol, cantar una bona cançó i maravellar el públic. Veurem com és la seva evolució ben aviat, quan publiqui nou disc.

• Una altra actuació que, personalment és una de les meves favorites i no podia ser d’altra manera, va ser la de Zac Brown Band amb James Taylor, que van cantar Cold Weather, cançó inclosa en l’últim àlbum de ZBB “You Get What You Give”. Zac Brown li posa tanta emoció que tinc la pell de gallina; però no només ell, tota la banda, el piano és superb, el violí gloriós i per cert, canvi de tema, està més prim, oi?

• Recordeu un post dedicat a Kieth Urban quan toca en acústic? Doncs, en aquests premis ha recuperat aquell esperit d’armar-se amb una guitarra espanyola i ja està, deixar fluir la música. Després de tants directes dedicats a l’espectacle guitarril i a l’èxtasi de festa del públic va ser molt valent cantar una cançó així en un auditori tant gran però va aconseguir que la sala es deixés portar pel sentimentalisme de la cançó, Without You.
  

• Sembla increïble que encara em sorprengui com n’és de bo Brad Paisley en directe. Boníssim principi de gala, amb Alabama i una jam de guitarres espectacular.

• Carrie Underwood i buf, la seva VEU posada a les mans del rock i acompanyada de, ni més ni menys, que Steve Tyler. Una actuació capaç d’aixecar tot l’auditori. Rock and roll, baby, rock and roll.

• El fet que Miranda Lambert estigui coverta de purpurina i de color rosa i continui sent i sonant com la tia dura que és.

• El retorn de Sara Evans! Que va cantar el seu últim single, Stronger. Que tot i que l’actuació no va ser espectacular comparada amb altres, va estar prou bé.

• El fet que Brad Paisley li donés les gràcies al seu gos en el discurs d’agraïment després de rebre el premi a millor artista masculí de l’any.

• Eric Church, Eric Church i Eric Church. Deures: estudiar a aquest home.

No tan bo, ni tan millor:

• Jason Aldean sap rapejar. Ho deixeré aquí perquè el què podria sembla bo, guai i modern és avorrit, monòton i sense sentiment.

• Que TOTS els acudits de Blake Shelton fessin referència a la seva imminent boda amb Miranda Lambert. Arriba un moment en què ni a ella li fa gràcia.
  

• Els “away” eterns de Jennifer Nettles, de Sugarland, quan cantà Tonight. No es pot negar que té una veu molt potent, fins i tot m’atraviria a dir que em recorda a l’estil de Reba, peeeerò no cal que cada estrofa l’acabi amb l’eterna nota que no acaba mai per continuar amb el ritme de la tornada. Ho fas un cop, et quedes amb el públic, t’aplaudeixen i es posen de peu, ho fas sis cops i pensen pensem que tenim temps d’anar al lavabo i tornar que encara estarà aguantant la nota.

• Dierks Bentley i el seu moviment constant d’anar cap a aquí cap allà, per finalment acabar cantant a un punt del mig del públic entre senyors i senyores mudats per anar a una boda i ell amb texans i samarreta… vaig acabar a la conclusió que era una tècnica de distracció perquè la cançó no era gaire bona (Am I The Only One), però després l’he escoltada en fred i sí que ho és… per què Dierks? Per què fas aquestes coses extranyes?

• El realitzador que enfocava tota l’estona la cara de Taylor Swift durant la seva actuació. Ella però, va estar bé.

• La cançó de Martina McBride. La melodia, la lletra… més simple i la podia haver escrit jo. M’ha sorprès moltíssim perquè normalment una cançó sobre la maternitat hauria de portar una mica més de bling però és una cançó amb una lletra tan poc elaborada que la frase més excitant és “I think I need a drink”. Jo també després d’escoltar-te.
  

• Estic malament del cap perquè l’actuació de Rihanna i Jennifer Nettles no em digués res? És possible, però és que no vaig notar cap mena de connexió entre elles ni amb el públic. Em va donar la sensació que Rihanna va cantar perquè casualment passava per allà.

• Toby Keith va fer galls. I no dels macos que abunden a la música country, d’aquells que fas al karaoke i penses “merda, merda, merda” i rius perquè… sinó què?

I fins aquí tot, resum dels premis demà (espero) però segur que no us sorprèn res. És tot molt agradable.

 Adela*

 PD: fins i tot podria explotar els premis i fer un Armari d’en LeVox… mmh, teniu ganes d’una mica de crítica de carrer a la country high fashion?

Lletra inspiradora de la setmana

Life is a roller coaster ride
Time turns the wheel and love collides
Faith is believing you can close your eyes and touch the sky.
so shine while you have the chance to shine

La vida és un volt en muntanya russa
El temps tomba la roda i l’amor col·lisiona
Fe és creure que pots tancar els ulls i tocar el cel
Així que brilla mentre tens l’oportunitat de brillar

Ride, Martina McBride

Adela*

Martina McBride cantant amb l’Elvis?

Doncs sí! I no, encara no s’ha inventat una màquina del temps que ha transportat a Martina als inicis del Rock&Roll. És el miracle de les pantalles verdes i molta laca el què fa possible i creïble aquesta producció!

Amb la Maria preparem un especial Festes de Nadal però no m’he pogut aguantar quan he vist això. Ho sento >_<!

A mi m’agrada com a quedat i crec que la veu de la McBride d’adapta a la perfecció a la d’Elvis. Vosaltres què en penseu?

Adela*

A tres dies dels CMA

Efectivament ja queda poc per poder veure els premis. I espero que, entre treballs, llibres i malalties ho podem veure (si no podem en directe que sigui on-line el dia següent) per donar-vos -esperem- alegries. Perquè ja sabem que els nostres “nens” estaran per allà fents salts i rascant guitarra i, si es repeteix l’espectacle de els CMT’s (bé, alguns moments concrets, evitant la cutreria dels cors de la Swift), farà gust de veure.

La quiniela que ens va deixar l’Adela us pot ajudar a recordar a qui heu de votar (que no costa res registrar-se i sinó ho feu de cor). I ara al què anava.

Ja sabem que un dels animadors de la nit serà el nostre estimat patufet Paisley que tot amor segur que amenirà la nit -això em recorda que: Adela, si haguéssim fet les samarretes quan tocaba, fet les fotos, enviat les fotos i l’e-mail, potser a la CMA en Brad portaria la samarreta. (No en feu cas, somnis d’adolescents). I bé, com que mai està de més està informat dir que els últims fitxatges: Jamey Johnson (amb quatre nominacions), Kid Rock i la Martina McBride (nominada a millor vocalista femenina), que donaran la nota damunt l’escenari del 43è CMA anual. Es preveu que la Martina canti en solitari mentre que els dos homes cantin en duet (jo ho vull veure, perquè el primer que em ve al cap és en Kid Rock cantant “All summer long” amb en Jamey per allà ballant a la barra). Què més…sí! Com a presentadors s’adjuntent també the Judds, Kris Kristofferson (mai em cansaria de dir el seu nom) i Lee Ann Womack.

I per acabar recordar que juntament amb en Brad tindrem a la Carrie Underwood (m’estic plantejant d’un dia traduir aquests cognoms 🙂 ). A viam si la ABC és maja i passa la gala en directe per internet…i sinó…a buscar tothom com agafar la ABC des de casa!

P.D: Com es nota que hem començat la universitat, no és per falta de ganes sinó de temps que aquest mes està anant a la baixa. Amb prou feines treiem el temps de sota les pedres i escrivim alguna coseta.

Maria