“Goodnight!”

Es pot ser més tendre que en Brad Paisley? No, és clar que no. Mireu què ens fa… Balla amb tot el seu equip per donar les gràcies als fans pel tour d’American Saturday Night, no és adorable?

Balla, Brad, balla per nosaltres ♥

Adela*

Nou senzill de Gloriana!

How far do you wanna go és el tercer senzill del primer àlbum d’aquesta jove banda. El vídeo és… com dir-ho suaument? bastant (molt) pobre. La idea de la història mentres ells canten en una dimensió a part està bé, no és gaire original per no dir gens, tampoc pretenen revolucionar el món del vídeoclip peeeeerò, què són aquests actors dolents? Perquè jo no m’he cregut res del què explica la història, algú sí? Clar que no. I què són aquests encreuaments d’imatges del tio somrient i en Tom cantant amorrat al micro mirant la càmera tant sexyment fixament?

I ara faig de groopie: però l’heu vist? Ometent la postura del minut 2:18, TOM CASA’T AMB MI!! >_< sóc vulgar, i què? I per acabar, a algú li posa nerviós que la Rachel sigui la única que tingui les mans lliures i per tant, sembla que no faci res i com a consequüència se sent desplaçada i ha de fer coses rares amb el micro posant-se per davant d’en Tom per rebre atenció? A mi sí.

Perquè sapigueu qui és qui:

D-E: Cheyenne, Rachel, Tom i Mike

Adela*

PD: homes del món, deixeu-vos tupé i patilles!

Cançó del mes

Mare meva. Qui ho hauria de dir que la vida universitària em deixaria sense temps per escriure quan toca! Bé, m’he salvat pels pèls aquesta vegada.

I jo que sóc una mica aixerida he volgut fer alguna cosa original aquest cop. I m’ha vingut al cap una cosa molt americana que és copiada arreu del món, una tradició molt d’aquesta època: HALLOWEEN. Què ha sigut el següent, anar a St. Google i buscar -i he de reconèixer que de bones a primeres pensava que no em surtiria cap resultat- cançons country sobre halloween. I senyores i senyors es veu que hi ha gent que es dedica a fer aquestes llistes. Doncs bé. He trobat un blog d’una xicota americana que proposa un seguit d’opcions. Però la cançó del mes només és una així que he triat la que més gràcia m’ha fet.

De les opcions donades crec que em quedo amb Sittin’ Up With The Dead de Ray Stevens. Crec que és pel seu vídeo clip. IMPRESIONANT(cal emfatitzar que per la gent d’Internet una cançó de Halloween és tota aquella que aprli del dimoni, bruixes o mort, no de la festa en sí):

*No tinc temps per posar la traducció, a viam si a l’especial Halloween ho puc fer

Amb això dir que faig una aproximació al post especial Halloween on a part de posar més cançons que ens poden dir alguna cosa sobre la festa (podem posar la traducció) intentaré buscar informació sobre què fan els nostres cantants preferits.

Maria

 

Què hi ha al meu iPod ara: The Wolf de Shooter Jennings

El primer cop que vaig escoltar The Wolf de Shooter Jennings va ser en un d’aquells compartiments que hi ha a l’fnac que passes el codi de barres i va ser amor a primera vista escoltada. No el coneixia i ara s’ha tornat un bàsic (juntament amb un altre que no se’m permet parlar aquí, The Kinks, algú?) per caminar pel carrer feliçment cantant i sentir-te la persona més guai del món; sensació molt recomanable, per sí algú tenia algun dubte… Si no sou de cascos pel carrer, és un disc que inspira carretera, jo no condueixo però m’atrau la idea de finstra baixada, ulleres de sol posades i tatararejar The Wolf de Shooter Jennings. No conec els altres treballs de Shooter Jennings i els seus companys d’equip, els Three Fifty Sevens, així que la meva opinió és completament pura i lliure d’influències.

The Wolf de Shooter Jennings és el heavy metal de la música country. Shooter Jennings and the Three Fifty Sevens són homes durs, homes que passen de les normes i la bona presentació, fumen i beuen i els hi rellisca què en pots pensar perquè a les fotos de dintre el CD surten bebent i fumant i fotos d’escombreries. Tot molt heavy metal.

Respecte la seva música és el mateix: grans guitarres i bateria forta de base. Però no ens confonguem, això no és heavy metal, és un country que s’allunya molt al del “pur” de George Strait, però és country. Tot el disc és melòdic amb cançons que realment m’agraden molt i són per anar donant salts pel carrer i somrient-li a la gent mentre l’escoltes, tipus Tangled Up Roses o la versió de la cançó original de Dire Straits, Walk of Life. Hi ha sorpreses molt divertides, tipus les trompetes a Old Friend què li dóna un so molt de ranxera o, fins i tot, com una mena de rap a-rock-at a This Ol’ Wheel. També podem trobar lletres punxants com a Concrete Cowboys:

Lucky Lucinda was a big city girl
Hungerin’ for Country in a Rock-n-Roll world

Genial, sí o sí?

Per acabar m’agradaria fer un apunt especial a la bona versió que han fet de Walk of Life. Han acostat la cançó al country d’una manera molt ben feta, conservant l’essència del senzill i a la vegada introduint-hi elements nous, tals com la steel guitar o un fiddle de banjo.

Per cert, en Shooter no és ni més ni menys que el fill d’en Waylon.

Adela*

PD: ara que em miro amb més atenció les fotos, no surten fumant ni un cop. Així m’agrada. Feu el bé! 😉

24 d’octubre, dia de les UN

Mirant l’agenda, on hi ha apuntades dates i celebracions com aquestes, m’he adonat que avui és el dia de les Nacions Unides. I mentres els capos es reuneixen per discutir i arribar a un mínim consens sobre la pau mundial jo els hi recordo un missatge enviat per Garth Brooks el ’93. We Shall Be Free.

Directe: aquí. Actuació increïble, espectacular. Molt, molt maca.

I en el vídeo clip surten estrelles com Jay Leno, Eddie Murphy, Julio Iglesias (!?), Patrick Swayze, la mateixa Reba McEntire i molts altres.

Adela*