La cançó del mes

Aquest cop la cançó del mes per poc no ho és. Sento no haver pujat abans cap cançó i tot i que tinc moltes excusesno en penso utilitzar cap. No costa res oferir-vos una cançó no?

Doncs aprofitant que a USA ha sigut Thanksgiving (ja sabeu aquella festivitat on es menja gall dindi i que sempre té un episodi a cada sèrie/pel·lícula que es faci) he decidit posar una cançó que podria ser idònia. I buscant per la xarxa i d’altres, i després de sentir algunes cançons em plau presentar-vos el guanyador d’aquest mes:

Keith Urban i la seva cançó Thank you.

Una cançó que dóna gràcies, element imprescindible en la celebració. Què potser li dediqui a la Kidman però s’ha de mirar el rerefons de la lletra. No ho sé, és suau, amb piano i bateria fent la base…simple però que funciona. La corda de fons. I la veu mig trencada d’Urban. Us deixo la lletra en anglès, si algú vol que la tradueixi que avisi i en un moment (potser una mica més) la fico a continuació. (Jo no tinc tanta iniciativa com l’Adela i em fa més mandra traduir, i si no és necessari…)

There were nights where I was sure
I wouldn’t see the morning sun
And there were days that seemed so dark
I couldn’t wait for night to come
I couldn’t stand to think about how
My life used to be
And how without a single warning
It all slipped away from me
Like a fool I thought I could fight
The shadows on my own
To the dark I was no stranger
But this was stronger than I’d known
And by the time I knew that I was too deep I’d gone too far
And the light that used to guide me
Had faded from my heart
And I found myself in places I thought I’d never go
Surrounded by stangers I was so far away from home
And I don’t know how you found me
All I know is I owe you everything
Yes I do

[Chorus]
And I thank you for my heart
I thank you for my life
And I thank god for grace and mercy
And that you became my wife
I’m seeing for the first time
The stars, the sun and moon
But they’ve got nothing on the power
Of this love I have for you
And I thank you, thank you

Now people say they’ll never stand beside you
They swear they never leave
But when the rain started falling
You know it only fell on me
When all I felt was so much pain and guilt and shame
I couldn’t even as for help
I don’t know if I believe in other lives
But when you came
There was something so familar
About the way you said my name
And the whole world started turning
And I swear that I’d been born againbrand new
And it’s all because of you

[Chorus]
And I’ve seen so many things
That I just can’t explain
But the miracle of miracles is how
With your love I was saved
And I thank you for my heart
I thank you for my life
I thank god for grace and mercy
And that you became my wife
The day I started breathing
Was the day you took my hand
And ’til the day I die
Baby
I’ll forever be your man
And I thank you, I thank you

Maria

Top 5: American Music Awards

Diumenge passat es varen celebrar els AMA (American Music Awards) on alguns dels nostres artistes favorits estaven nominats. El criteri és una mica estrany perquè em sembla que té més pes la quantitat de discos que ven l’artista o la popularitat que té que la seva qualitat, però bé, no estic per queixar-me. Aquests premis, votats pels fans, són l’ocasió perfecta de veure sota el mateix sostre a Kanye West, Perez Hilton (ew!) i Reba McEntire, jutgeu vosaltres si això és bo o val la pena… jo ja no m’arrisco.

La veritat és que no he vist CAP actuació de la gala, tan sols m’he informat dels guanyadors però fent recerca per internet, per vlogs i tal, he vist que la gala va estar regular. Res espectacular, “the Rihanna come back” força fluix, JLo per aquí i Shakira per allà, res que no haguem vist abans… peeeeerò pel què ens ocupa estic molt contenta i per això m’he decidit a fer un top 5 que resumeixi, així pim pam, els premis.

1. Gloriana com a Breakthrough Artist of the Year! Van la sorpresa de la nit perquè tothom s’esperava que guanyés Lady Gaga i com que es veu que són força desconeguts fora de l’ambient country doncs hi hagut gent que s’ha emprenyat un mica, però jo no, jo m’alegro molt. Això demostra que els fans de Gloriana són bons i fidels i es registren a la web per votar-los, en canvi si un espera que Lady Gaga guanyi però no la vota… permet que Gloriana li passi la mà per la cara. Jo també em vaig sorprendre però en realitat no tenia raons; pensem-ho bé, Gloriana és un grup que atreu a molta gent i a gent que es compra el seu CD, en canvi a Lady Gaga tothom la coneix i coneix la seva música (a no ser que un s’hagi reclòs a casa amb la ràdio apagada tot l’estiu) però, en el fons, a tothom li repugna. Però el cas és que em vaig posar tan contenta per ells, es nota que s’ho han treballat durant l’any i me’ls crec quan donen les gràcies als fans… serà tot gràcies al vídeo de promoció?
2. Zac Brown Band no va guanyar res però és igual. Es varen presentar, van donar unes quantes lliçons de com viure la vida a tope sense que el fetge pateixi les conseqüències a tots aquells que van de durs, i se’n van anar. ZBB ha estat el meu descobriment particular d’aquest any i declaro The Foundation l’àlbum oficial del 2009. Ja està, són genials i m’encanten.
3. Rascal Flatts com a millor Grup/Banda/Duo! Cap rancor perquè li arravatessin el premi a ZBB, ells també m’agraden però penso que és un pèl injust que ZBB no hagi guanyat res… segurament amb un disc no n’hi a prou. Referent a Rascal Flatts en si, molt bé, m’alegro molt per ells i no em sorprèn gens perquè potser és el grup amb més sortida fora del country i no fan mal a ningú. Són com un cotonet de sucre, tots flonjos amb les seves lletres ensucrades…
4. Keith Urban com a millor solista masculí! Em sembla que ja vaig comentar que m’estranyava que l’haguessin nominat perquè els crítics se l’han menjat amb patates amb frases com “no aporta res de nou”, “és una mera repetició del seu anterior àlbum”, etc. Però la meva opinió és molt senzilla, es basa en una fórmula encara més senzilla: m’agrada=bo. I Defying Gravity potser no és tan bo com Love, Pain & The Whole Crazy Thing però rotundament no és dolent. Per mi és com una segona part, d’aquelles que si te les perds no passa res, pots entendre l’argument de la primera, però si la veus escoltes doncs millor perquè aporta coses que potser havies passat per alt i al cap i ala fi, si fa servir els mateixos ingredients que a Love, Pain & The Whole Crazy Thing un altre cop i li funciona, per què no? Tampoc cal estar innovant a cada àlbum… o això crec jo.

I fins aquí tot, sento que no hi hagi cinquena posició però els premis no han estat gaire més a l’altura.

Adela*

PS: Taylor Swift ha guanyat 5 guardons inlclosos artista de l’any i adult contemporary (¿?).

PS2: si voleu recordar el post en què parlava d’alguns dels nominats als AMA cliqueu aquí.

PS3: pretenia pujar unes imatge sobre els artistes country que es varen deixar caure pel Nokia Theatre però per alguna raó desconeguda no puc, les postejaré tan aviat com el servidor em deixi.

Promoció de Gloriana pels AMA

Em sembla que és el millor vídeo de promoció d’un grup per uns premis que he vist mai. Res a veure amb la currada de la Taylor. Aquí Gloriana demostra un gran sentit de l’humor i… no sé, jo m’he rigut molt. Espero que tinguin sort aquesta nit.

PS: millor tros “It’s my friend Sister Gugu”, però el gran detall él posen les taques d’oli de la caixa de pizza… xDDD

Adela*

Kenny Chesney en 3D!

Kenny Chesney, el rei del coconut country, es passa al cinema! I no, no és que es faci actor (com en Tim McGraw) sinó que aquesta primavera s’estrena la pel·lícula del tour d’aquest estiu en 3D (!!!!!).  Mireu el trailer i després digue-me que Taylor Swift es mereixia el premi a l’Entretainer of the year…

Argh! Quina enveja, jo vull anar a un concert seu! >_<

Adela*

L’Armari d’en LeVox (i altres estrelles del country que vesteixen amb els ulls clucs): especial CMA 2009

Ah, el premis, especial ocasió per posar-se les millors gales i impressionar el personal. Vestits llargs, corbates, talons d’escàndol… hi ha res millor?

Deixant el sarcasme a una banda, els CMA són presentats com “the country biggest night” i com a tal, la gent vol estar a l’altura perquè no se sap on pot acabar alguna de les mils fotos que es fan, no? Ho dic perquè divendres llegint l’ADN em vaig trobar una foto de la Taylor Swift als CMA. Gent, els CMA en un diari de metro? M’ho diuen i no m’ho crec, estem trancant barreres! El cas és que ja que estem, ens vestim guapos. Alguns ho van aconseguir i els felicito des de la distància, els meus favorits, sense cap mena de dubte, varen ser Jennifer Nettles (de Sugarland) i Tim McGraw. Després van un seguit de personatges que van cometre l’error de demanar consell a en LeVox (que no vaig veure a la gala, igual que els seus companys de grup –Rascal Flatts-, tot i que estiguessin nominats).

#5: LeAnn Rimes i el seu maquillatge de panda. Pel meu gust anava preciosa, un vestit molt maco que l’afavoria molt i molt ben combinat, blanc i negre és sempre una aposta segura. Ara bé, quan vaig veure la foto més propera d’ella, mare meva! Amb aquests ulls sembla que no hagi dormit en segles! LeAnn controla la quantitat de maquillatge el pròxim cop. 😉

#4: Keith “pecho-lobo” Urban. El vestit estava encertat, les peces eren adequades peeeerò no d’aquesta manerea. Keith, ja sabem que ets sexy, no és moment d’ensenyar-nos pectoral i tatuatge… quan vulguis quedem i m’ensenyes el què vulguis. Però no als CMA.

#3: Love & Theft. No els conec, mai he escoltat res seu però la primera imatge que tinc d’ells és aquesta i bona no és. Semblen uns nens malcriats que tenen com a ídols a Rascal Flatts i s’han pres a consciència imitar el seu estil (de vestir com a mínim, ja he dit que no els conec musicalment parlant) i això és un error. Masses cadenes de platja al coll et fan semblar més un gos que un rebel; tela setinada + cuir és una mala combinació, et delata com a pijo que vol ser alternatiu… i si a més a més, et pentines simulant una jardinera, no ajuda. En serio, d’on han sortit?

#2: Joey de Joey&Rory. Aaah! El country quant mal fa a vegades… un peto és ideal per moltes coses, bàsicament perquè és tremendament pràctic perquè no necessites cinturó. Peto 1, Adela 0. Però que sigui pràctic no vol dir que s’ajusti a ocasions on el glamour és el tiquet d’entrada. Aquests dos són els RichiAmy del country, són tant pastelosos que perden tota credibilitat, i el peto no ajuda. A més més, camisa setinada? De debò? Combinació massa explosiva. Peto 1, Adela 3.

#1: Big Kenny i la seva dona, Christiev. I com no, a cada edició hi ha persones que decideixen ser característics i donar la nota de la pitjor manera. Que això és Nashville no Las Vegas… Tot i així, m’agradaria conèixer a aquests dos personatges, segur que és entretingut.

Feu el bé,

Adela*