Doncs aquí estem, sense perdre la tradició de posar-vos cada mes una cançó. Aquest com hem trobat adient recomanar-vos una de George Strait perquè veient el ritme que porta si no ho fem ara, el dia que toqui rendir-li homenatge no acabarem. I doncs així ens centrarem en el seu últim album Twang del que ja va parlar l’Adela en un post anterior. I és clar, si Zack Brown Band ens va servir per dir adéu a l’estiu (tot i que no va ser l’última cançó del mes) ara entrem a la tardor per la porta gran. I tot i que ja vam posar aquest tema, aquest mes és per Living for the night.
I res més, si voleu anar actualitzant el vostre repertori o voleu escoltar la cançó amb més qualitat (perquè aquesta del youtube és una mica dolenta, però encara no sabem com posar un reproductor mp3 al blog) podeu anar al seu myspace (recomanable).
Continuo amb la quiniela d’aquests fabulosos premis. Si voleu repassar la primera part feu clic aquí. Digueu-me si esteu d’acord o m’equivoco completament! Us desafio! ò_ó
Ens vam quedar a la Vocal Duo of the Year, així doncs ja hem acabat amb els grups i cantants ara passem a les cançons, àlbums i vídeos lliures de prejudicis o això intentaré…
Comencem amb el Best Single of the Year i si voleu repassar els nominats cliqueu aquí. Si mireu tots els vídeos o els escolteu voreu que tots són: o cançons lentes (Then, In color, I run to you) o cançons coconut (Chicken Fried, People are Crazy) i en general m’avorreix enormement la categoria. Però si ens parem a separar i individualitzar cançó a cançó ja es troba el què. I trio Then de Brad Paisley tot i que In Color i Chicken Fried també m’agradin molt.
I com a Best Album of the Year, està més clar que l’aigua: American Saturday Night de Brad Paisley. I si guanya Fearless de Taylor Swift em penso enfadar molt. Així de clar ho dic.
A diferència del Single of the Year, Song of the Year premia els compositors i no al cantant i al productor. El Single ha de ser encomanadís, ràpid d’aprendre i que se’t quedi gravat dies, la cançó ha de ser una harmonia perfecte entre melodia i lletra i crec que en això guanya en Brad una altra vegada, si no Zac Brown, Chicken Fried és una gran cançó.
Desafortunadament no he pogut veure tots els Music Events of the Year així que no sé si la meva opinió té gaire fonament… de totes maneres em tiro a la piscina i repeteixo amb Start a Band de Keith Urban i Brad Paisley. Perquè això és espectacular, quina energia! Us deixo el directe de la passada edició dels CMA.
I finalment em rendeixo als peus de Taylor Swift i li dedico aquesta categoria: Video of the Year.
L’Adela em va suggerir que podria fer el Country Revival sobre un gran ídol meu, l’Elvis Presley. I en aquell moment unes ganes indescriptibles van fer que comencés a preparar-ho. Però de la mateixa manera una por em va recorre’m el cos, i si no explico pròpiament el que Elvis va significar per la música, i si el revival queda només amb un cúmul d’anècdotes? En tot cas, i com que ho faré de cor, espero que quedi un bon revival per tots vosaltres.
Perquè ell no va crear el rock’n’roll com qui cuina i li surt una obra mestra, va ser un procés que va donar més d’un desamor –parlant en termes musicals- al jove cantant. I tot i que d’Elvis Presley en podríem destacar moltes facetes jo només em centraré en els seus primers anys, en els que encara era un tros d’argila sense modelar i que la història de la nova música tot just començava a ser escrita.
1954 la època del Rockabilly.
Una barreja entre rock i hillbilly, era una altra manera d’anomenar el country. Nosaltres començarem a parlar dels seus inicis a Memphis ciutat de grans cantants negres, ciutat de ritme i soul. I va ser a Memphis on el nom del jove Elvis va començar a créixer. La ciutat vivia un d’aquells moments –musicalment parlant- que podríem denominar daurats, musics per arreu, encara que només fos rascant una guitarra. La ciutat vivia amb tranquil·litat, sense sobresalts fins que una família de l’est de Tupelo (Mississippí) va traslladar-s’hi, eren els Presley. Fins llavors Elvis només havia fet un parell o tres d’actuacions importants, sense contar les actuacions que feia a la parròquia o les cançons que cantava amb la seva mare, totes un complet desastre pel cantant que no li havien aconseguit treure-li la por als escenaris. Qui l’havien escoltat li havien dit que no tenia veu, que no sabia cantar i fins i tot que mai arribaria a res si seguia pel camí de la música. Però Elvis no es rendí, i dins la seva modèstia i –majoritàriament i segur- per la seva vergonya va seguir intentant-ho, perquè ell i la seva guitarra eren inseparables, perquè li ho havia promès a la seva mare. A Memphis Elvis va començar a treballar com a camioner i en els descansos treia la guitarra i animava a tots aquells que el volguessin escoltar. Tenia alguna cosa diferent.
TALENT.
Però tornem al Rockabilly. Un dia que Elvis anava amb el seu cotxe va passar per davant una petita discogràfica que havia portat al cim a molts bons cantants negres, la Sun Records. El jove artista va quedar intrigat i finalment va entrar per demanar poder gravar un disc. Podríem quedar-nos parlant de tot el procés, perquè en un primer moment no se’l va prendre seriosament i tot i els esforços per ser reconegut a Elvis encara li van haver de donar un parell o tres desil·lusions més. Però prefereixo passar en el moment en què Sam Phillips, el director i propietari de la Sun Records (qui també va descobrir a Johnny Cash), i deixant-se guiar per la intuïció de la seva secretaria Marion, va intuir quelcom diferent en la veu de Presley. I crec que feu una bona feina perquè després d’això el nom d’Elvis Presley va quedar gravat en el cor de molts, i també en la història musical, fins el dia d’avui.
Marion, un dels primers cops que parlà amb ell va memoritzar la conversa, ambiciosa i que deixava entreveure el geni de l’inexpert cantant:
Em va dir:
-Si sabés d’algun grup que necessités un cantant…
Y jo li vaig preguntar:
-Quin tipus de coses cantes?
Ell em digué:
-Canto de tot
I jo li vaig preguntar:
-A qui t’assembles?
-No m’assemblo a ningú
Vaig pensar «A sí? Un com molts altres»
-Cantas Hillbilly?
-Sí, canot Hillbilly.
-I a qui t’assembles quan cantes Hillbilly
I ell va tornar a contestar
-No m’assemblo a ningú
Ell i la seva guitarra van interpretar una versió de la cançó Blue moon of Kentucky i That’s allrigth Mama que va causar furor a les ràdios de la ciutat. I 3 anys després Elvis emprenia un viatge en autobús per gravar el seu primer gran èxit “Jailhouse Rock”.
I a partir d’aquí podríem tornar a començar a contar des de l’any I, el dia en que un jove que “més valia que hagués abandonat el món de l’espectacle” com deien alguns, va fer renéixer la música amb el seu estil, el Rock’n’roll. Però com que això ja ens quedaria gran prefereixo deixar la seva història en aquesta època d’inexperts que ens ensenya que amb perseverança i un somni, si la música surt de cor pot arribar a creuar muntanyes.
Però em sento una mica obligada a donar una visió molt més extensa que no només la de la ciutat de Tennessee, aquí us deixo una llista d’ altres esdeveniments referents a la música Rockabilly el 1954:
20 Febrer: Slowly cantada per Webb Pierce es converteix en el n.1 de les llistes de country (Billboard’s country) on utilitza el “pedal steel guitar” que després altres músics imitarien.
19 Juny: L’èxit I Don’t Hurt Anymore de Hank Snow es converteix durant 20 setmanes en el n.1 en la llista “Best Seller”. One by One de Red Foley i Kitty Wells, per la seva banda, aguanten 21 setmanes en la segona posició.
2 Octubre: Elvis Presley fa la seva aparició com a solista al Grand Ole Opry on li diuen que “se’n torni a conduir camions a Memphis”. Dues setmanes després, debuta en el Lousiana Hardrive on acaba com a regular.
Aquí Hank Snow, cantant I’ve been everywhere
I si volguéssiu una segona part, amb l’evolució del cantant i no només amb el breu resum que he procurat fer aquí (perquè sinó més que una entrada podríem haver fet una mini novel·la) envieu la petició al nostre correu o en deixeu constància a contacte.
Bibliografia:
1. Biografia d’Elvis Presley vol. 1 “Último tren a Memphis. Elvis: la construcción del mito” de Peter Guralnick.
2. Informació sobre el Rockabilly a la wikipèdia i aquí.
I espero que us animeu a escoltar Rockabilly, o si més no, als Grans. Amén.
El dia 11 de novembre sabrem els guanyadors però pel dia 11 de novembre encara queda molt. Així que mentrestant, ens quedem amb els nominats i aquí els meus guanyadors personals. Suposo que quiniela no és la paraula exacta per definir aquest post perquè una cosa és els que creus que guanyaran i l’altra molt diferent, qui vols que guanyi; això és totalment personal i subjectiu.
En primer lloc el guardó a l’entertainer of the year. Aquest premi es basa bàsicament en l’espectacle dels concerts, pel directe, i no per la qualitat de la música. Aquesta és una de les categories que m’és més difícil decidir-me, tots tenen quelcom especial… repassem-ho:
Kenny Chesney: és l’amo d’aquesta categoria i no m’estranyaria gens que guanyés (una altra vegada), és un showman.
Taylor Swift: també s’ho treballa força. Mil vestits i backdancers (des de quan en el country hi ha backdancers? Des de que ella ha aparegut).
George Strait: tot el contrari que els anteriors. Res de mendangues, pur country i per això val la pena.
Brad Paisley: aaaah, en Brad és tot amor i bona guitarra.
Keith Urban: i l’altra gran guitarrista, grans solos, bons cors, el què a mi m’agrada.
Però no ens enganyem, la meva opinió es basa en una fórmula molt senzilla: solos de guitarra = espectacle. Així que el meu guanyador és Keith Urban, podria ser en Pasiley però dalt de l’escenari el que més espectacle ofereix és en Keith, en Keith millora molt dalt de l’escenari, és com si els focus i la gent li donessin una força que a l’estudi no té.
I saltem de categoria, female vocalist of the year. La veritat és que no estic gaire dintre el rotllo de les noies, no sé per què, però el cas és que estic una mica farta del duel de sempre: Taylor Swift vs. Carrie Underwood. Taylor Swift encara em cau simpàtica i reconec que té talent però, per un cop, m’agradaria que guanyés algú diferent, algú com Martina McBride o Reba McEntire (que ja han guanyat milers de cops abans que la nova generació arribés però d’això ja fa massa temps, penso), Miranda Lambert és simplement una còpia de Carrie Underwood o al revés… no ho sé, a vegades em confonc.
Juguem a les diferències? E-D: M. Lambert, C. Underwood, T. Swift
Anem a una altra categoria molt més interessant, la de male vocalist of the year. Aquest any hi hagut una gran sorpresa: Darius Rucker! Amb només un àlbum en solitari ja ha estat nominat? Mare meva si que anem forts, la veritat és que m’agrada molt però no crec que acabat de sortir del forn es mereixi un premi tant gros… el meu preferit és George Strait. Per molt que m’agradi en Paisley, ara mateix estic al·lucinada amb aquest home. Twang, Troubadour, Artista de la Dècada… què més voleu per declarar-lo guanyador?
I aquí una altra categoria en que tinc molts dubtes i m’ha costat MOLT decidir-me: new artist of the year. Els meus preferits són Darius Rucker, Zac Brown Band i Jamey Johnson. Qui crec que guanyarà? Darius Rucker. Qui vull que guanyi? Ngah… no ho sé, m’és igual, els tres m’agraden massa per poder triar-ne un… suposo que Zac Brown Band o en Jamey… vale, tots.
Vocal group of the year: qui sinó que Zac Brown Band? Òbviament havien de ser ells, porto obsessionada amb aquest grup tot l’estiu i els he d’acomiadar confiant-los aquest guardó, si finalment no el reben (perquè tenen durs competidors –els Eagles, ni més ni menys!-) no serà perquè jo no hagi confiat en ells. Els hi envio energia positiva.
Brooks & Dunn ha de guanyar aquest any sí o sí en la categoria de Vocal Duo of the Year. Se separen i això afegeix un al·licient de comiat que farà molt satisfactori el fet que Sugarland no pugi a l’escenari. A més a més, crec que serà molt maco perquè, si guanyen, tindran l’oportunitat de donar les gràcies als fans i recordar vells moments, així doncs, serà un premi honorífic.
Proper post, la continuació de la quiniela. Digueu-me què en penseu!
No sé com més descriure-ho perquè això és el que va haver. I us ho explico perquè la nostra estimada Taylor Swift estava involucrada.
Comencem la història pel principi, amb la notícia: TAYLOR SWIFT NOMINADA ALS PREMIS MTV! Taylor Swift s’ha colat discretament a les llistes d’èxits POP i a les estanteries dels més venuts i això mereix un premi i aquest premi era el guardó al millor vídeo femení dels premis MTV per You Belong With Me i al recollir el premi, tota emocionada, com sempre, donant les gràcies els fans i el discurs sincer típic d’ella (no sóc una gran aficionada a la seva música, però reconec que és una noia amb els peus al terra i que tot allò que diu ho sent de debò, per això m’agrada). Enmig de l’emoció el raper Kanye West, que era l’encarregat de donar el guardó, va dir quelcom similar a “Pf! Aquest premi no te’l mereixes tu, està clar que el millor vídeo femení era el de Beyoncé…” i el silenci es fa a la sala… òbviament, la Taylor es va quedar de pedra i va abandonar l’escenari força abatuda pel desafortunat comentari.
Kenye West arrancant-li el micro de les mans a Taylor per dir el què va dir
L’últim i per tant, el més important, guardó que entrega la MTV és el de millor vídeo de l’any que, qui va guanyar? Beyoncé. I en el seu discurs d’agraïment va fer pujar a Taylor perquè “li havien robat el seu moment” (cita textual). Llavors la Taylor sí que es va esplaiar.
Ara, dies després, ja han corregut mil teories i rumors per internet. Uns insultant a Kenye West i donant suport a la Taylor, altres elevant la gesta de Beyoncé i com no, altres, dient que era tot un muntatge. Què és veritat i què no? A saber… però jo em crec que Kenye West digués el comentari de debò, diguem que la Country Music i el Rap no són força amics… I l’acte de Beyoncé quedant com una heroïna? Probablement cap publicista va tenir cap problema amb que ho fes, de qui va ser la idea ja és una altra història, de totes maneres, crec que l’important és que va passar i ara Beyoncé em cau millor del que ja em queia abans. Si era una estratègia de màrketing, ha funcionat.
Cal dir però, que al final, Kenye West s’ha disculpat.
Els vídeos de les implicades: Single Ladies de Beyoncé i You Belong With Me de Taylor Swift.
Perquè ell no va crear el rock’n’roll com qui cuina i li surt una obra mestra, va ser un procés que va donar més d’un desamor –parlant en termes musicals- al jove cantant. I tot i que d’Elvis Presley en podríem destacar moltes facetes jo només em centraré en els seus primers anys, en els que encara era un tros d’argila sense modelar i que la història de la nova música tot just començava a ser escrita.
Honky Tonk 