Prefaci. En realitat no els tinc al meu iPod (bàsicament perquè aquest ha decidit no funcionar, però s’entén la idea) sinó que tinc el vídeo d’ells dos cantant en mode repetició al YouTube cada cop que encenc l’ordinador; el mateix vídeo adjuntat a aquesta entrada.
Això va del directe que van realitzar Michael Bublé i Blake Shelton en el concert commemoratiu a David Foster (David Foster & Friends). I ja em direu… Què tenen aquest parell en comú a part d’una veu molt potent i un sentit de l’humor dubtós? Doncs una cançó: Home.
Bublé va co-compondre i cantar aquesta cançó pel seu àlbum “Caught In The Act” però ha estat el gir country de Shelton la que l’ha portat a ser un hit. Així doncs, cadascú té el seu single cantant-la, amb el seu corresponent clip (clar que només Shelton té Miranda Lambert com a cameo) però en el moment precís en que jo ja no sabia per quina versió decidir-me per posar en mode repetició… taxan, el duet en directe apareix i se soluciona el meu problema. Bublé i Shelton tenen unes veus amb moltíssim potencial, la lletra de la cançó és preciosa i ells la interpreten que dóna gust. Gaudiu 🙂
Aquesta passada nit ha estat la gala dels Grammy i aquest any han fet olor a cuir gastat, texà enfangonat i fusta mullada (així és com m’imagino que fa olor la música country, menys Rascal Flatts que fan olor a perfum barat i seda).
Aquesta és la meva manera de dir que a les categories grans (Record of the Year, Album of the Year i Song of the Year) ha hagut cantants country, que no són Taylor Swift, nominats i guanyadors. Woohoo!
En primer lloc, destacar la dominació de LADY ANTEBELLUM de la gala ja que es va endur 5 estatuetes, de les 6 a les que optava, incloent Gravació de l’any per Need You Now (passant per sobre de l’omnipresent Love the Way You Lie d’Eminem i Rihanna i F*** You de Cee Lo Green) i Cançó de l’any també amb Need You Now, que compatia al costat d’una altra cançó country: The House That Built Me de Miranda Lambert. A més a més, a la categoria de country es van endur els premis a Millor Cançó Country, Millor Àlbum Country i Millor Actuació Country d’un Grup o Duo.
Els altres guanyadors de la nit van ser:
Millor Actuació Femenina Country: Miranda Lambert amb The House That Built Me.
Millor Actuació Masculina Country: Keith Urban amb ‘Til Summer Comes Around.
Millor Col·laboració Country amb Veus: Zac Brown Band i Alan Jackson amb As She’s Walking Away.
Millor Actuació Instrumental: Marty Stuart amb Hummingbyrd.
Però la festa no s’acaba aquí. Dolly Parton va ser homenatjada amb el Lifetime Achievement Award presentat després que Keith Urban, John Mayer i Norah Jones versionéssin el clàssic Jolene.
Altres actuacions destacables són les de Miranda Lambert que va cantar la cançó amb la qual s’enduria els seu primer Grammy i Martina McBride, que va participar en una actuació d’obertura que homenatjava a la icònica Aretha Franklin, i permeteu-me que us digui que és bastant BRUTAL (i tot i que la qualitat del vídeo que penjo aquí és bastant lamentable impressiona igual).
Adela*
Aquesta nit ha estat la gala dels Grammy i aquest any han fet olor a cuir gastat, texà enfangonat i fusta mullada (així és com m’imagino que fa olor la música country, menys Rascal Flatts que fan olor a perfum barat i seda).
Aquesta és la meva manera de dir que a les categories grans (Record of the Year, Album of the Year i Song of the Year) hi ha cantants country, que no són Taylor Swift, nominats i guanyadors. Woohoo!
En primer lloc, destacar la dominació de Lady Antebellum de la gala ja que es va endur 5 estatuetes, de les 6 a les que optava, incloent Gravació de l’any 2010 per Need You Now (passant per sobre de l’omnipresent Love the way you Lie d’Eminem i Rihanna i F*** You de Cee Lo Green) i Cançó de l’any 2010 també amb Need You Now, que compatia al costat d’una altra cançó country: The House That Built Me de Miranda Lambert. A més a més, a la categoria de country es van endur els premis a Millor Cançó Country, Millor Àlbum Country i Millor Actuació Country d’un Grup o Duo.
Els altres guanyadors de la nit van ser:
Millor Actuació Femenina Country: Miranda Lambert amb The House That Built Me
Millor Actuació Masculina Country: Keith Urban amb ‘Til Summer Comes Around
Millor Col·laboració Country amb Veus: Zac Brown Band i Alan Jackson amb As She’s Walking Away.
Millor Actuació Instrumental: Marty Stuart amb Hummingbyrd
Però la festa no s’acaba amb els premis, Dolly Parton va ser homenatjada amb el Lifetime Achievement Award presentada després que Keith Urban, John Mayer i Norah Jones versionessin el clàssic Jolene.
Altres actuacions destacables són les de Miranda Lambert que va cantar la cançó amb la qual s’enduria el seu primer Grammy i Martina McBride va participar en una actuació d’obertura enterament femenina que homenatjava a la icònica Aretha Franklin i digueu-me que us digui és bastant BRUTAL (i tot i que la qualitat del vídeo que penjo aquí és bastant lamentable impressiona igual).
Adela*
Aquesta nit ha estat la gala dels Grammy i aquest any han fet olor a cuir gastat, texà enfangonat i fusta mullada (així és com m’imagino que fa olor la música country, menys Rascal Flatts que fan olor a perfum barat i seda).
Aquesta és la meva manera de dir que a les categories grans (Record of the Year, Album of the Year i Song of the Year) hi ha cantants country, que no són Taylor Swift, nominats i guanyadors. Woohoo!
En primer lloc, destacar la dominació de Lady Antebellum de la gala ja que es va endur 5 estatuetes, de les 6 a les que optava, incloent Gravació de l’any 2010 per Need You Now (passant per sobre de l’omnipresent Love the way you Lie d’Eminem i Rihanna i F*** You de Cee Lo Green) i Cançó de l’any 2010 també amb Need You Now, que compatia al costat d’una altra cançó country: The House That Built Me de Miranda Lambert. A més a més, a la categoria de country es van endur els premis a Millor Cançó Country, Millor Àlbum Country i Millor Actuació Country d’un Grup o Duo.
Els altres guanyadors de la nit van ser:
Millor Actuació Femenina Country: Miranda Lambert amb The House That Built Me
Millor Actuació Masculina Country: Keith Urban amb ‘Til Summer Comes Around
Millor Col·laboració Country amb Veus: Zac Brown Band i Alan Jackson amb As She’s Walking Away.
Millor Actuació Instrumental: Marty Stuart amb Hummingbyrd
Però la festa no s’acaba amb els premis, Dolly Parton va ser homenatjada amb el Lifetime Achievement Award presentada després que Keith Urban, John Mayer i Norah Jones versionessin el clàssic Jolene.
Altres actuacions destacables són les de Miranda Lambert que va cantar la cançó amb la qual s’enduria el seu primer Grammy i Martina McBride va participar en una actuació d’obertura enterament femenina que homenatjava a la icònica Aretha Franklin i digueu-me que us digui és bastant BRUTAL (i tot i que la qualitat del vídeo que penjo aquí és bastant lamentable impressiona igual).
Bé, com vaig prometre (fa molt, molt de temps) us porto a un altre cantant que va decidir provar sort també en al cinema, fins tal punt de convertir-se en una figura que els americans consideren llegendària. I no només en el camp musical sinó en el cinematogràfic tot i que mai ha estat reconegut per grans papers. Però anem per pams:
En Kris Kristofferson va començar la seva carrera cinematogràfica casi al mateix temps que va començar a dedicar-se a la música Country per viure. Nascut a Texas va estudiar al Pomona College (Califòrnia) i posteriorment a Oxford on va començar a compondre cançons sota el nom artístic de Kris Carson. Cap el 1965 va traslladar-se a Nashville, capital del Country. Allà va començar a treballar i va conèixer a Johnny Cash i Janis Joplin, qui marcarien la seva carrera. Doncs bé, perquè us feu una idea, el se primer àlbum, Me and Bobby McGee, va sortir el 1970. I el 1971 ja va debutar com actor a The Last Movie (amb no massa bones crítiques, tot s’ha de dir) dirigida per Dennis Hopper en un paper secundari.
Crec jo que el seu primer gran paper va ser a Pat Garret and Billy the Kid (1973) on Kristofferson fa el paper de Billy el nen al costat de l’actor James Coburn.
Hi ha hagut moltes més després d’aquesta però potser no són massa conegudes. Al meu parer és un home al que li agrada actuar, no per vocació sinó perquè es diverteix. Els films on actua no són massa bons però mai ha parat de gravar. La prova és que al 2001 encara estava actiu amb El planeta de los simios i va ser un dels habituals a la trilogia Blade en el paper de Wishter.
Per acabar, repetir que aquest home és respectat per molta gent (fins i tot el meu pare reconeix a Kristofferson i mira que ell de Country gens i films lo just) no només per ser el músic que és sinó perquè ha tingut una presència molt activa en el cinema.
Honky Tonk 