Efectivament ja queda poc per poder veure els premis. I espero que, entre treballs, llibres i malalties ho podem veure (si no podem en directe que sigui on-line el dia següent) per donar-vos -esperem- alegries. Perquè ja sabem que els nostres “nens” estaran per allà fents salts i rascant guitarra i, si es repeteix l’espectacle de els CMT’s (bé, alguns moments concrets, evitant la cutreria dels cors de la Swift), farà gust de veure.
La quiniela que ens va deixar l’Adela us pot ajudar a recordar a qui heu de votar (que no costa res registrar-se i sinó ho feu de cor). I ara al què anava.
Ja sabem que un dels animadors de la nit serà el nostre estimat patufetPaisley que tot amor segur que amenirà la nit -això em recorda que: Adela, si haguéssim fet les samarretes quan tocaba, fet les fotos, enviat les fotos i l’e-mail, potser a la CMA en Brad portaria la samarreta. (No en feu cas, somnis d’adolescents). I bé, com que mai està de més està informat dir que els últims fitxatges: Jamey Johnson (amb quatre nominacions), Kid Rock i la Martina McBride (nominada a millor vocalista femenina), que donaran la nota damunt l’escenari del 43è CMA anual. Es preveu que la Martina canti en solitari mentre que els dos homes cantin en duet (jo ho vull veure, perquè el primer que em ve al cap és en Kid Rock cantant “All summer long” amb en Jamey per allà ballant a la barra). Què més…sí! Com a presentadors s’adjuntent també the Judds, Kris Kristofferson (mai em cansaria de dir el seu nom) i Lee Ann Womack.
I per acabar recordar que juntament amb en Brad tindrem a la Carrie Underwood (m’estic plantejant d’un dia traduir aquests cognoms ). A viam si la ABC és maja i passa la gala en directe per internet…i sinó…a buscar tothom com agafar la ABC des de casa!
P.D: Com es nota que hem començat la universitat, no és per falta de ganes sinó de temps que aquest mes està anant a la baixa. Amb prou feines treiem el temps de sota les pedres i escrivim alguna coseta.
Es pot ser més tendre que en Brad Paisley? No, és clar que no. Mireu què ens fa… Balla amb tot el seu equip per donar les gràcies als fans pel tour d’American Saturday Night, no és adorable?
How far do you wanna go és el tercer senzill del primer àlbum d’aquesta jove banda. El vídeo és… com dir-ho suaument? bastant (molt) pobre. La idea de la història mentres ells canten en una dimensió a part està bé, no és gaire original per no dir gens, tampoc pretenen revolucionar el món del vídeoclip peeeeerò, què són aquests actors dolents? Perquè jo no m’he cregut res del què explica la història, algú sí? Clar que no. I què són aquests encreuaments d’imatges del tio somrient i en Tom cantant amorrat al micro mirant la càmera tant sexyment fixament?
I ara faig de groopie: però l’heu vist? Ometent la postura del minut 2:18, TOM CASA’T AMB MI!! >_< sóc vulgar, i què? I per acabar, a algú li posa nerviós que la Rachel sigui la única que tingui les mans lliures i per tant, sembla que no faci res i com a consequüència se sent desplaçada i ha de fer coses rares amb el micro posant-se per davant d’en Tom per rebre atenció? A mi sí.
Mare meva. Qui ho hauria de dir que la vida universitària em deixaria sense temps per escriure quan toca! Bé, m’he salvat pels pèls aquesta vegada.
I jo que sóc una mica aixerida he volgut fer alguna cosa original aquest cop. I m’ha vingut al cap una cosa molt americana que és copiada arreu del món, una tradició molt d’aquesta època: HALLOWEEN. Què ha sigut el següent, anar a St. Google i buscar -i he de reconèixer que de bones a primeres pensava que no em surtiria cap resultat- cançons country sobre halloween. I senyores i senyors es veu que hi ha gent que es dedica a fer aquestes llistes. Doncs bé. He trobat un blog d’una xicota americana que proposa un seguit d’opcions. Però la cançó del mes només és una així que he triat la que més gràcia m’ha fet.
De les opcions donades crec que em quedo amb Sittin’ Up With The Dead de Ray Stevens. Crec que és pel seu vídeo clip. IMPRESIONANT(cal emfatitzar que per la gent d’Internet una cançó de Halloween és tota aquella que aprli del dimoni, bruixes o mort, no de la festa en sí):
*No tinc temps per posar la traducció, a viam si a l’especial Halloween ho puc fer
Amb això dir que faig una aproximació al post especial Halloween on a part de posar més cançons que ens poden dir alguna cosa sobre la festa (podem posar la traducció) intentaré buscar informació sobre què fan els nostres cantants preferits.
El primer cop que vaig escoltar The Wolf de Shooter Jennings va ser en un d’aquells compartiments que hi ha a l’fnac que passes el codi de barres i va ser amor a primera vista escoltada. No el coneixia i ara s’ha tornat un bàsic (juntament amb un altre que no se’m permet parlar aquí, The Kinks, algú?) per caminar pel carrer feliçment cantant i sentir-te la persona més guai del món; sensació molt recomanable, per sí algú tenia algun dubte… Si no sou de cascos pel carrer, és un disc que inspira carretera, jo no condueixo però m’atrau la idea de finstra baixada, ulleres de sol posades i tatararejar The Wolf de Shooter Jennings. No conec els altres treballs de Shooter Jennings i els seus companys d’equip, els Three Fifty Sevens, així que la meva opinió és completament pura i lliure d’influències.
The Wolf de Shooter Jennings és el heavy metal de la música country. Shooter Jennings and the Three Fifty Sevens són homes durs, homes que passen de les normes i la bona presentació, fumen i beuen i els hi rellisca què en pots pensar perquè a les fotos de dintre el CD surten bebent i fumant i fotos d’escombreries. Tot molt heavy metal.
Respecte la seva música és el mateix: grans guitarres i bateria forta de base. Però no ens confonguem, això no és heavy metal, és un country que s’allunya molt al del “pur” de George Strait, però és country. Tot el disc és melòdic amb cançons que realment m’agraden molt i són per anar donant salts pel carrer i somrient-li a la gent mentre l’escoltes, tipus Tangled Up Roses o la versió de la cançó original de Dire Straits, Walk of Life. Hi ha sorpreses molt divertides, tipus les trompetes a Old Friend què li dóna un so molt de ranxera o, fins i tot, com una mena de rap a-rock-at a ThisOl’ Wheel. També podem trobar lletres punxants com a Concrete Cowboys:
Lucky Lucinda was a big city girl
Hungerin’ for Country in a Rock-n-Roll world
Genial, sí o sí?
Per acabar m’agradaria fer un apunt especial a la bona versió que han fet de Walk of Life. Han acostat la cançó al country d’una manera molt ben feta, conservant l’essència del senzill i a la vegada introduint-hi elements nous, tals com la steel guitar o un fiddle de banjo.
Per cert, en Shooter no és ni més ni menys que el fill d’en Waylon.
Adela*
PD: ara que em miro amb més atenció les fotos, no surten fumant ni un cop. Així m’agrada. Feu el bé!
). A viam si la ABC és maja i passa la gala en directe per internet…i sinó…a buscar tothom com agafar la ABC des de casa!
