10 grammys per Beyoncé, la gran triomfadora de la nit amb un número d’estatuetes mai aconseguit. En segon lloc, tenim a Taylor Swift amb 8, i quins 8! Perquè en el camp country no ha deixat res a ningú!
Ergo… els Grammy seran fàcil de resumir perquè la Taylor ha arrassat amb tot el què ha trobat… La notícia és que ha guanyat el guardó a millor àlbum de l’any amb Fearless, una de les categories més disputades juntament amb millor cançó de l’any (Single Ladies, Beyoncé) i gravació de l’any (Use somebody, Kings of Leon). A més a més, s’ha emportat tres guardons dins del camp country: millor actuació femenina i millor cançó country amb White Horse juntament amb el millor àlbum country amb Fearless. Definitivament, ha estat el seu any.
Però no ens oblidem de la resta! Perquè l’altre triomfador country ha estat Zac Brown Band que ha guanyat el grammy a millor nou artista de tots els gèneres! I segons la direcció, això vol dir que han tret el seu primer àlbum durant l’any d’elecció que ha establert la identitat pública de l’artista. Ahà… ens ha quedat a tots claríssim. Us deixo amb la seva actuació d’ahir a la nit, un maxi-mix de cançons amb dos convidats pianistes que m’agradaria molt saber qui són (sobretot el jove) perquè és prodigiós.
No ens aturem! Keith Urban i Lady Antebellum s’han endut els premis a la millor actuació masculina i millor actuació de duo de grup respectivament.
Finalment, la col·laboració de Carrie Underwood i Randy Travis (I told you so) també ha estat premiada, enlloc d’altres col·laboracions guardonades anteriorment com Start a Band. Aquesta col·laboració va tenir lloc en un lloc una mica especial… l’American Idol (l’Operación Triunfo americà) però tot sigui per ajuntar personatges d’aquests i la tele fa miracles. A més a més, Carrie Underwood li deu molt al programa (pels que no ho sàpiguen, és una antiga guanyadora).
Fins aquí els Grammy! Si voleu repassar els nominats o els vídeos amb què es presentava la Taylor cliqueu aquí.
Adela*
PS: l’àlbum d’Steve Martin, The Crow / New Songs For The Five-String Banjo, ha guanyat el grammy a millor àlbum de bluegrass.
No, no es tracta de la seva colònia. Vull parlar-vos d’una altra faceta de Tim McGraw que havia descovert recentment però que fins el passat divendres no vaig recordar. Fem un flashback i us ho explico:
Estava jo molt il·lusionada perquè per finalment anava a veure ‘Where the wild things are’ (Donde viven los monstruos). El film inceríble, em va fer plorar, però el que més em va cridar l’atenció va ser quan en els crèdits -perquè veieu que mirant crèdits s’aprenen coses- vaig veure un nom que em sonava: Tim McGraw
I jo que com una boja surto del cinema menjant-me el coco i pensant que feia en McGraw allà i és quan, després de rebuscar mil combinacions al Google he trobat la resposta. Resulta que NO ÉS el nostre Tim McGraw, sinó un senyor que té el seu mateix nom (quantes vegades deu haver portat la decepció a fans del cantant ). En Timmy és un gran professional que ha treballat amb els efectes especials de Matrix i en altres films ha estat a vestuari, a modelatge…bé, si voleu veure els films on ha treballat cliqueu aquí.
Però això no és el que venia a explicar. Abans de tot mireu això:
Exacte, ara sí que és en Tim -sense barret i barba- però aquest sí que és el cantant i sí també es actor. Ja que l’Adela va parlar dels Globus d’or dir-vos que la Sandra Bullock va guanyar una estatueta per la millor actriu de drama amb aquest film “the blind side”. Però no només acaba aquí la història perquè ja fa temps que es mou en aquestes aigües, més concretament des de 2004(abans va sortir en un episodi de “the jeff foxworthy show” el 1997). Tot i que els seus papers no són massa destacats ja està bé ampliar horitzons.
El seu debut va ser amb la seva segona pel·lícula “Friday Night Lights” que va sobre el futbol americà (així molt dit per sobre) només dir-vos que després del film es va fer una sèrie que encara va (van per la 4a temporada) que porta el mateix nom, i que, tot i que no us agradi el futbol americà, està molt i molt bé.
Doncs de la mateixa manera que us he deixat el treball del Tim McGraw de darrere les càmeres (m’ha fet gràcia que n’hi hagués un altre) també us deixo el seu treball en el cinema tant com acotr com a compositor aquí.
I acabar dient que espereu amb interès perquè pel que he sentit, aquest any o el que vé veurem a algun dels nostres cantants davant de la càmera…ara falta veure si els rumors es fan veritat. Amb això he obert una altra categoria, la de films. Espero que l’anem omplint!
Sorpresa! Aquesta nit han estat els Globus d’Or i m’han entrat moltes ganes de veure pel·lícules, sobretot una en particular: Crazy Heart.
Crazy Heart explica la història de Bad Blake, un cantant de country amb problemes amb l’alcohol, les dones i la vida en general que no pot aspirar a res mes que a la cura amb l’ajuda d’una periodista que descobrirà l’home amagat darrere el músic. Però no ens confonguem, Crazy Heart no és un biopic. Bad Blake és un personatge fictici, però molt real a la vegada, i la banda sonora és original. És bona la pel·lícula? No ho sé perquè no l’he vist, però ha guanyat dos premis (millor actor de drama a Jeff Bridges i millor cançó original –competint amb Avatar-) i tot i que no siguin garantia de res, fan que la pel·lícula prometi més del que ja prometi per si sola. Respecte la cançó guanyadora, és The Weary Kind interpretada per Ryan Bingham i és preciosa, el pont entre Willie Nelson i Waylon Jennings.
Trailer:
Ryan Bingham interpretant The Weary Kind en directe:
Ja sé que va ser dia 8, el 8 de gener de 1935. Prou que ho sé (estava menjant una hamburguesa quan em va venir al cap) però les circumstàncies van fer que una servidora no es pugués passar pel blog fins avui. Es per això que aprofito i faig aquest gest obligatori. Ja fa 75 anys del seu naixement i encara se’l sent. Quina pena que tots els concursos que s’estan fent aquests dies per guanyar un viatge per memphis amb tot pagat només siguin per USA…
Any nou, secció nova. Vademècum és un desglossament de “Què hi ha al meu iPod ara”, simplement el que canviarà és una mica l’organització, però poc més. El que pretenc amb aquesta secció és dedicar un espai especial als àlbums que ens agraden, criticar-los i fer una mica de cultura de CD (que es veu que ara no es porta…)
Però què tindrà de diferent amb el “Què hi ha al meu iPod ara”? Doncs que aquesta tindrà un apartat purament informatiu sobre l’àlbum, les circumstàncies de l’artista en aquell moment, informació sobre les cançons, etc. i un altre apartat amb la nostra opinió. En canvi, “Què hi ha al meu iPod ara” és literalment això, descriure el què hi ha al nostre iPod/mp3 ara, el què estem escoltant quan escrivim el post incloent cançons, àlbums, cantants… d’una manera molt més personal.
L’objectiu seria crear amb el temps una mena d’enciclopèdia (però sense ordre alfabètic perquè, de moment, no sé si existeix una aplicació que em permeti fer-ho, tot i així si en busqueu un de concret sempre podeu anar al cercador del blog a la part superior dreta) d’àlbums que pogués servir de referència on poder trobar fàcilment informació sobre ell i la nostra crítica. Ara bé, això porta temps o sigui que paciència.
Us sembla bona idea? Ah, i per suposat que acceptem propostes i si t’animes a fer una crítica tu mateix… endavant! Envia’ns un correu a honkytonkicat@gmail.com i ajuda’ns a fer el Vademècum de country realitat!
). En Timmy és un gran professional que ha treballat amb els efectes especials de Matrix i en altres films ha estat a vestuari, a modelatge…bé, si voleu veure els films on ha treballat 
